La tomba del matrimoni Riba-Arderiu

El cementiri de
Sarrià és un oasi de tranquil·litat i pau al bell mig de la vila, a tocar de la
Plaça Major i del Passeig de la Bonanova. Petit i discret, aquest cementiri
allotja les tombes d’uns quants catalans il·lustres, com Josep Vicenç Foix,
Carles Riba i Clementina Arderiu. La foto que obre aquest comentari correspon a
la tomba dels dos darrers. 

Carles Riba
(1893-1959) és un dels més grans poetes catalans de tots els temps. Algunes de
les obres més destacades són Elegies de
Bierville, Salvatge cor, Esbós de tres oratoris. Va excel·lir en
les traduccions dels clàssics grecs (Homer, Sòfocles, Eurípides), llatins
(Plutarc), hebreus (Càntic dels Càntics),
alemanys (Kafka, Hölderlin, Rilke), anglesos (Poe), francesos (Bédier,
Cocteau), grecs moderns (Kavafis), italians (Cellini). De profundes conviccions
catalanistes, va col·laborar amb Pompeu Fabra en l’elaboració del Diccionari
General de la Llengua Catalana, va treballar a la Fundació Bernat Metge i,
acabada la guerra civil, va exiliar-se a França. 

Clementina
Arderiu (1889-1976) va ser una poetessa catalana que es va casar (1916) amb
Carles Riba. Les seves obres principals són Cançons
i elegies, Sempre i ara, És a dir. 

La relació del
matrimoni amb Sarrià venia de lluny. Riba i Arderiu vanviure en una
torreta del Putget (1916-1920), en una torre al carrer Major de Sarrià
(1930-1939) i en un pis del carrer República Argentina (1943-1959). Aquest fet,
i les disposicions testamentàries, va fer que el matrimoni fos enterrat al
cementiri de Sarrià, i que la tomba la
presidís una estela de l’escultor Rebull, en què una persona destria el gra de
la palla, com a símbol de la tasca que fa el poeta. Carles Riba ho va deixar
escrit així en el seu testament:

“Desitjo una tomba en un cementiri petit de la meva ciutat natal,
preferiblement a terra, doble, l’un costat per a mi i l’altre per a la meva
cara muller Clementina; i que el nostre repòs sigui sota una llosa o una estela
tan senzilla com es pugui, en la qual consti, amb els nostres noms i les nostres
dades de naixença i de mort, la nostra beneïda condició de poetes fidels a la
llengua en què aprenguérem de parlar. Demano també que a la llosa o estela
figurin, ben visibles, les paraules de St. Pau que ella i jo hem tingut per
divisa, guia i conhort en tot allò que hem fet, dit i escrit, en els nostres
goigs, dolors i combats: «L’amor no cau mai»: i això en la seva forma original
grega:  ηὰγάπη
ούδὲποτε πίπτει.No crec probable que a la meva mort jo deixi
béns per a pagar la realització d’aquest desig; però estic segur que els qui
ens han estimat, o els organismes públics del país que tan abnegadament hem
servit, trobaran els mitjans adequats.”

Detall de la llegenda en grec: “L’amor no cau mai”