No sóc gaire mitòman; vull dir que no
sóc dels que perden el cap davant d’un famós o una celebritat –ja sigui músic,
escriptor, esportista, polític…– i procuro respectar la seva intimitat (i la
meva vergonya) i no els abordo mai. Però quan pels volts de 2000 vaig coincidir
en un quiosc del barri de Gràcia amb Jesús Moncada em vaig empassar els
escrúpols i les manies: el meu escriptor preferit estava allà al davant, petant
la xerrada amb l’amo del quiosc! Gairebé me li vaig abraonar a sobre
felicitant-lo per les seves obres, agraint-li la seva feina, homenatjant-lo per
la seva tasca. En Jesús, home modest i senzill, es va treure mèrits i es va
oferir per signar-me els llibres seus que jo tingués. Com podeu imaginar, em va
faltar temps per fer-los-hi arribar. I al cap de pocs dies,  tenia entre les meves mans no la seva firma,
sinó els seus dibuixos, els mateixos que podeu veure a les fotos d’aquest
article. Era la seva manera de signar els llibres, decorant-los i afegint-hi caricatures,
inspirades en els seus personatges, com un recordatori, segurament, dels seus
temps d’il·lustrador i pintor a l’Editorial Montaner i Simon.

Durant uns mesos, i sabent a quina hora
es passava pel quiosc a comprar el diari, em vaig dedicar a “coincidir” amb el
mestre per parlar una estona amb ell o, senzillament, per escoltar-lo quan
parlava i explicava detalls de la seva feina d’escriptor i traductor. Un detall
que em va cridar l’atenció és que, a causa dels seus problemes d’esquena,
escrivia… de peu! Durant aquest
temps, cada vegada que jo havia de fer un regal, triava un llibre d’en Moncada
i abans de lliurar-lo, feia que me’l dediqués amb una nota i una caricatura.
Mai s’hi va negar i sempre, sempre es va comportar com un cavaller educat i
humil.

Els canvis d’horari a la feina que jo
tenia aleshores van començar a sabotejar les nostres trobades matutines; i un
bon dia, n’Agustí, l’amo del quiosc, va morir sobtadament. El lloc de trobada
desapareixia. Durant uns dies vaig passejar pels quioscos propers però ja no hi
va haver manera de trobar altre cop en Jesús. I poc després, al juny de 2005,
em vaig despertar amb la notícia de la seva mort, amb només 63 anys. No en
sabia res, de la seva malaltia, i la notícia em va deixar mut i enrabiat. Sempre havia pensat que si algun
escriptor català tenia alguna possibilitat de guanyar el premi Nobel era ell,
precisament i únicament ell. I ara perdíem, d’una tacada, un escriptor
extraordinari, un immillorable candidat i, sobre tot, una bellíssima persona.

Com que avui es commemoren els 10 anys
de la seva mort, vaig pensar que el millor homenatge que li podia fer era
recordar-lo d’aquesta manera. Gràcies per tot, Jesús!