El relleu de Portaferrissa, 11

(versión en español aquí)

Al
número 11 del carrer de la Portaferrissa podem veure el baix relleu de la foto.
El que, en principi, sembla una innocent representació d’un parell de nens
juganers, amaga un munt d’interpretacions simbòliques. No sóc el primer que
apunta a una lectura en clau maçònica d’aquest relleu. Intentaré, però, anar
una mica més enllà i afegir alguna explicació més. Per fer-ho, analitzaré el
baix relleu des de tres punts de vista: l’històric, l’iconogràfic i l’administratiu.

L’històric
ens diu que aquest edifici es construeix a partir de 1869. A Espanya, el
període comprès entre 1868 i 1874 es coneix com a “sexenni democràtic”. Són sis
anys molt convulsos, en què els  fets
històrics se succeeixen a un ritme vertiginós: abdicació d’Isabel II, arribada
d’Amadeu de Savoia, convertit en el primer rei constitucionalista, assassinat
del general Prim (home fort del règim), abdicació d’Amadeu, proclamació de la I
república (quatre presidents en poc més d’un any i mig), cop d’estat del
general Pavía i restauració borbònica en la figura d’Alfons XII, fill d’Isabel
II. I tot això, en poc més de 6 anys. Realment, va ser un període atzarós i
convuls; però per primera vegada en la història, a Espanya, durant aquest
sexenni, hi va haver total i absoluta llibertat de consciència, d’expressió, de
reunió, d’associació, etc. Va ser un interval d’explosió democràtica que va
afavorir l’aparició i el desenvolupament de moviments republicans,
progressistes, catalanistes, sindicalistes. Aquest període és també una petita
edat d’or de la maçoneria catalana i espanyola, que, a rebuf d’aquesta
llibertat, va poder sortir de la clandestinitat i presentar-se en societat en
plena i absoluta llibertat.

Detall del relleu

El
punt de vista iconogràfic ens porta a parlar de la simbologia representada. Hi
podem veure dos nens: un porta un compàs a la seva mà dreta i un paletí a l’esquerra;
l’altra porta el regle de 24 divisions (o polzades o graus). Aquesta presència
d’eines de paleta és el primer indici que ens ha de posar sobre avís. A més,
entre tots dos, hi ha l’edifici que construeixen, fet de maons o pedres
(emblema maçònic per excel·lència) acuradament col·locats. L’única pedra que no
és cúbica o rectangular és la que corona l’edifici i sobre la qual hi col·loca
la mà el nen de la dreta: una pedra triangular, en clara al·lusió a Déu, a qui
sovint es representa amb aquest triangle, de vegades amb un ull a l’interior. A banda i banda del baix
relleu, a més, podem veure dues columnes. A l’entrada de la sala del temple d’una
lògia maçònica ens reben, també, dues columnes, sovint salomòniques o
helicoïdals (és a dir, que giren sobre sí mateixes). Aquestes columnes reben el
nom de salomòniques per la descripció que es fa a la Bíblia de les que hi havia
al vestíbul del temple de Salomó a Jerusalem, destruït el 586 aC. (I Reis, 7,
15-22). Les columnes reben el nom de Jakim (J) i Boaz (B) i al·ludeixen,
respectivament, a l’estabilitat i a la força.

Per sobre de les columnes
podem veure sengles roses. El lligam entre la rosa i la maçoneria l’he explicat
ja en una altra entrada del blog (vegeu Sarrià i la maçoneria III). L’expressió
“sub rosa” (sota la rosa) al·ludeix a l’obligació que té tot maçó de mantenir
en secret el que es diu, es fa o s’escolta en una tinguda (trobada, reunió) a
la lògia. El poder del secret depèn del silenci. El que es fa sota la
rosa, com a centre místic i símbol de perfecció, pertany al món ocult, a la
capa més íntima del nostre ésser. 

Al bell mig de la sala del
temple d’una lògia hi ha disposades, formant un triangle rectangle, tres
columnes, cadascuna d’un estil diferent: Força (dòric), Saviesa (jònic) i
Bellesa (corinti). Aquestes columnes sostenen, simbòlicament, tota la llotja i
la maçoneria. En aquest edifici del carrer Portaferrissa, just a la cantonada
amb el carrer de Bot, podem veure cinc columnes: només tres d’aquestes columnes
tenen el capitell decorat. I a la façana del carrer Bot, les columnes tenen un
capitell en forma d’escaire.

Columnes salomòniques a la façana

A la façana de
l’edifici, a més, s’hi pot veure dibuixat un arbre de la vida, un símbol per explicar la unitat de tota la vida. És present en moltes tradicions (Egipte,
Sumèria, Xina, Grècia, Amèrica Central) i representa la unió entre el cel i la
terra, com a eix del món. Enfonsa les seves arrels a l’infern i eleva les seves
branques cap al cel. Com s’explica a la Bíblia, era l’arbre del Paradís els
fruits del qual concedien la immortalitat, idea compartida per altres cultures;
a la Càbala, l’arbre de la vida és el símbol que representa les deu emanacions
divines o sefirot i servei per
assolir el coneixement més profund.

Un altre detall no menys
sorprenent ens endinsa en la numerologia. Si fem una ullada al vestíbul de
l’edifici, podrem veure un curiós joc numèric. Comptem set esglaons fins al
primer replà, set esglaons més fins al segon replà i catorze esglaons (set més
set) fins al tercer replà. Casualitat? Ho dubto molt, tenint en compte
l’elevada càrrega esotèrica d’aquest número i la importància que té en el món
simbòlic maçó: Set sagraments, set pecats capitals, set virtuts cardinals, set
planetes, set dies de la setmana, set colors de l’arc de Sant Martí, set notes
musicals, set meravelles del món antic, set nans (de Blancaneus), al Llibre de
l’Apocalipsis s’obren set segells abans que Déu sotmeti el món a set judicis,
ajudat per set àngels que fan sonar set trompetes per enviar set càstigs sobre
els malvats, set són també els anys que va trigar Salomó a acabar el seu temple
a Jerusalem i set és el nombre mínim de mestres maçons necessaris per a
constituir una lògia o per a obrir treballs (vegeu Sarrià i la maçoneria III).

Quant a l’anàlisi
administrativa, la documentació que es conserva a l’Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona (expedient 107/67, número 1805-BTSC) porta per títol “Expediente sobre
alineación, derribo, reedificación de la casa de D. Domingo Sitjas nº 11 de la
calle Puertaferrissa con frente a la de Bot”. El primer detall curiós és que
els plànols originals, en els quals no hi apareix el baix relleu, estan signats
el 22 de desembre de 1866, és a dir, el dia del solstici d’hivern, festivitat
de Sant Joan Evangelista. Aquest Sant, junt amb el seu homònim Joan Baptista,
la festivitat del qual s’escau el 24 de juny, dia del solstici d’estiu, és el símbol
de la maçoneria bàsica i originària dels tres graus, com a record del
patronatge que la maçoneria operativa atribuïa als dos sants Joans; així, totes
les lògies simbòliques s’anomenen genèricament lògies de Sant Joan. Si tenim en
compte que el 22 de desembre de 1866 era un dissabte, vespre de festiu, crec que
no es pot atribuir a la casualitat aquesta data en els plànols, sinó que es deu
a una voluntat manifesta d’enviar un determinat missatge accessible només als
iniciats.

L’Arbre de la Vida

El director facultatiu de
les obres és Narciso Nuet. Des d’un primer moment hi haurà problemes amb l’administració
i els veïns. El 2 de febrer de 1867, l’arquitecte municipal José Artigas emet
un informe desfavorable per problemes amb l’altura dels diferents pisos. Poc
després, és Ildefonso Rovira, veí del carrer, qui protesta perquè entén que l’alineació
proposada per Domingo Sitjas perjudica “al público y a los demás dueños de los
(il·legible) de la calle del Bot,
condenado por escandalosa infracción de las Ordenanzas Municipales. La
pretensión de D. Domingo Sitjas se dirige no sólo a no perder terreno sino a
ganarlo sobre la calle, estrechándolo por el punto de entrar”. I el cas és que aquest
sembla tenir raó, ja que, segons el plànol de l’ajuntament, hi ha una casa ja
construïda, que correspondria al número 6, que ja ha reculat. En l’actualitat,
aquest edifici forma part del que fa cantonada amb la plaça Villa de Madrid
(construït el 1945).

Malgrat aquestes queixes,
el 26 de febrer de 1867 s’autoritza l’enderroc de la finca antiga i la
construcció de la nova però amb l’obligació, per part del propietari, de
rectificar els frontals de Portaferrissa i Bot. Domingo Sitjas demana que es
respecti la línia oficial del traçat definida el 1806 i es desespera perquè les
instruccions de l’ajuntament són contradictòries: “En el intrincado laberinto de
la legislación patria, donde aún el más aventajado perito en no pocas ocasiones
marcha con incierto paso, tropieza sin cesar el ciudadano, que en diferentes
círculos se mueve (…). Nada le importaría, Excmo Sr., al cliente que la
alineación que se le marcase fuese esta o aquella de las citadas con tal que se
despachase en definitiva y sin tardanza la solicitud deducida, pero el caso es
que la ley hace depender la validez de los acuerdos de la Municipalidad en la
materia de la sanción, del respectivo Sr. Gobernador civil de la provincia y
aún del Sr. Ministro del ramo y es larga la tramitación (…) de modo que sin
experimentar un quebranto de gran consideración en su fortuna no puede el que
expone continuar teniendo paralizada la obra”.

L’escala de la finca

Durant els següents mesos,
propietari i ajuntament s’embarquen en una sèrie de denúncies, multes i
apel·lacions. L’ajuntament denuncia (setembre de 1867) un excés d’altura a les
golfes del nou edifici i imposa al propietari una multa de 30 escuts. Domingo
Sitjas replica (16 de setembre de 1867), no sabria dir si amb santa innocència
o amb gran cinisme, que “Un error involuntario sin duda e hijo tal vez de un
celo extremado habrá sido la causa de la denuncia (…) porque bien lejos del
exponente el propósito de infringir. Solo se ha creído con derecho y solo ha
ejecutado lo que las leyes vigentes y los usos o costumbres del país le han
permitido (…). El que subscribe previas repetidas mediciones de las dos
fachadas puede sin temor asegurar que aún no alcanzan la altura máxima de la
ley”. 

Malgrat tot, les
al·legacions de Domingo Sitjas són rebutjades el 21 d’octubre de 1867. I just
el mateix dia, el sr. Sitjas fa una nova apel·lació! El mateix dia! Se m’escapa
com podia saber que la seva apel·lació havia sigut rebutjada i tenir-ne
preparada una de nova. Només se m’acut pensar que algú de dins de l’ajuntament
el tingués informat de l’evolució del seu expedient. La confiança amb què
actua, la immunitat que sembla tenir, la màniga ampla amb què se’l tracta no
deixen de sorprendre’m. Sens dubte, devia tenir bons contactes i influències.
Perquè les topades amb l’administració no acaben aquí. El 7 de febrer de 1868,
l’ajuntament detecta que hi ha “moradores” a la casa, adverteix el propietari
que això no està permès i el multa un altre cop, aquesta vegada amb 20 escuts.
I el sr. Sitjas torna, novament, a delectar-nos amb un exercici de pirotècnia
verbal de traca i mocador en la seva apel·lació: (…) siendo así que no se han
introducido ni existen en las referidas habitaciones tales moradores y sí
muebles tan solamente”. Demana que se li retiri la multa i acaba dient: “Gracia
que no duda en alcanzar por ser merecida de la proverbial rectitud de V. E.”.

Anys després, al 1891, un
nou propietari, el sr. José Font, va demanar permís per fer uns reformes a
l’edifici, consistents bàsicament en retocs a les llindes i muntants i en
l’obertura d’un portal i una lluerna a la façana del carrer Bot. Aquestes
modificacions, però, no afecten en absolut la iconografia descrita. 

La cantonada de Portaferrissa amb Bot

Capitells de columna amb forma d’escaire