Avui penjo al bloc un conte curt que vaig escriure ja fa uns quants anys. Espero que us agradi! 

UN BOCÍ DEL PARADÍS

L’ascensor va
mig ple i l’home hi entra amb presses, capficat. Immediatament s’adona que l’ha
tornat a trobar: sí, és aquella olor tan especial, tan subtil, que el té
trastornat. Amb el cor bategant i un tremolor a les cames, comença a observar
els seus companys de viatge. Sap que no trobarà la persona que busca, que és
impossible, que ella no és a l’ascensor, que ella no és a la ciutat, que ella
ja no és a la seva vida….

Però la seva
olor, sí. O, si més no, el record del tast i de l’olor de la seva pell després
de posar-s’hi aquell perfum. L’home conserva a la seva memòria la fragància,
les aromes, les sensacions que conté i que provoca aquest perfum, aquesta olor.
No en sap els components i tant li fa. Tampoc no s’ha preocupat mai de saber-ne
el nom. Per què ho hauria de fer? En té prou -i per a ell, això ja és molt- de
trobar el “seu” perfum quan el destí ho decideix. Aleshores, tot
canvia. L’home es llança a somiar, a recordar, i a seguir-li el rastre per
carrers, botigues, cinemes o discoteques, perdent la noció del temps, oblidant
deures i obligacions, bandejant amistats i coneguts durant l’estona que dura
l’encís.

L’olor no
correspon a ningú de l’ascensor, se n’ha convençut després d’examinar tothom.
Devia baixar abans que ell pugés. A l’home això no li importa, gairebé ho
prefereix. Sempre se sent decebut quan troba la dona que porta el perfum;
sempre és una mala còpia, un intent errat, un pàl·lid reflex.

L’home tanca
els ulls. Mai no havia trobat el seu perfum en un lloc tan petit i tancat. La
sentor l’abassega, el sacseja, l’ennuega. Intenta respirar profundament i posar
una mica d’ordre en els seus sentiments descontrolats. Li fa la impressió que
cada matís, cada batec, cada component del perfum li travessen flonjament el
cervell, una i mil vegades, despertant a cada rebot records adormits, records
oblidats, records enterrats. L’ascensor s’ha aturat un munt de vegades,
viatjant amunt i avall. L’home n’ha perdut el compte, mentre procura, des del
seu racó, seguir flairant el perfum, seguir gaudint una mica més d’aquest
inesperat bocí del paradís.

L’home és
l’últim d’abandonar l’ascensor, quan ja no hi queda ningú. Ha xuclat fins a
l’última alenada de l’olor. A l’ascensor, ara, només hi queda, flotant, una
immensa sensació de tristor, d’abandonament, de tristesa.

Barcelona, 1995