Francesc Pi i Margall

Francesc Pi i Margall

(Nom
antic del c/ Demestre)

Francesc Pi i Margall (1824-1901), advocat, periodista i polític, va ser el segon president (1873)
de la primera república espanyola.

Pi
i Margall era d’origen obrer i es va doctorar en Dret el 1847. Va participar
activament en política sempre des de postulats democràtics, republicans i
federalistes. El triomf de la revolució de 1868 li va permetre retornar a
Espanya des del seu exili de París, on havia entrat en contacte amb les idees
de Rousseau, Hegel i Proudhon, i ser escollit diputat a les Corts constituents.
Després de l’abdicació d’Amadeu de Savoia, va ser uns dels impulsors de la
primera república espanyola, de la qual va ser-ne el segon president, succeïnt
Estanislau Figueras. El seu mandat, però, només va durar 37 dies, davant
l’oposició de monàrquics, cantonalistes, carlins i, fins i tot, dels propis
republicans, dividits en faccions oposades entre sí. Durant aquest mes escàs va
impulsar un ampli programa de reformes caracteritzades pel seu caràcter social:
repartiment de terres desamortitzades, ensenyament obligatori i gratuït,
abolició de l’esclavitud, separació d’esglèsia i estat, limitació del treball
infantil, etc.

Després
d’un breu parèntesi provocat per la restauració borbònica (1874), Pi i Margall
va retornar a la política en la dècada dels 80, quan va ser escollit altre cop
diputat a Corts diverses vegades. Es va oposar a la guerra de Cuba (1895-1898)
i a la guerra contra els Estatst Units i es va proclamar partidari de concedir
la independència a l’illa caribenya; aquests fets li van fer perdre suport
popular però va mantenir el seu escó per Figueres fins a la seva mort.

Bartolomé Mitre

General Mitre 

Bartolomé
Mitre (Buenos Aires, 1821 – 1906) va ser un polític, militar, historiador, home
de lletres i periodista argentí. Traductor de Dante i Virgili i amic de
Giuseppe Garibaldi –també maçó–, va ser president d’Argentina entre 1862 i 1868. Durant aquest període va impulsar
la secularització dels cementiris, l’ensenyament públic, va ampliar la xarxa de
ferrocarril i va adoptar el sistema mètric decimal. Creia fermament que la
democràcia era un criteri capaç d’armonitzar la vida de la societat.

Mitre
va formar part de diverses lògies com ara la Lògia
Confraternitat
Argentina núm. 2, la Lògia Unió del Plata núm. 1. Va rebre el grau 33 de l’escocisme
el 1860 i va arribar al màxim grau de Gran Mestre de la maçoneria argentina el
1894. La seva pertinença a la maçoneria, controvertida com també ho és la
d’altres dirigents latinoamericans de l’època, s’ha vist reforçada en els
últims temps en haver aparegut una carta manuscrita seva en què apareix el
número 33 al costat de la seva firma.

Isaac Albèniz

Isaac Albèniz

Isaac Albèniz  (1860 – 1909) va ser un compositor i intèrpret de piano català. La seva principal font d’inspiració va ser la
península ibèrica, amb els seus paisatges, dels quals beu la seva obra més
coneguda, Iberia. L’excel·lència com
a músic i la feina com a empresari, director i compositor li van fer guanyar
una gran renom internacional. Albèniz es va relacionar amb maçons reconeguts
com ara Eusebio Sierra i Francis Money-Cutts (autors de llibrets), Benito
Zozaya (editor d’obres musicals) i Guillermo Morphy (musicòleg i polític).
Algun autor sosté que també el pare d’Albèniz va ser maçó. No tenim cap prova
directa de la pertinença de Albèniz a la maçoneria, però els lligams amb ella
sempre han semblat força clars.