El drac alquímic, símbol de foc

Un cop despertat l’interès per la
maçoneria després de la ruta de La Barcelona Maçònica, res m’ha aturat a l’hora
de seguir capbussant-me en l’estudi d’aquest apassionant tema. I una cosa em va
portar a una altra i una altra i així successivament. En anteriors posts ja n’he
parlat. I, sens dubte, un dels punts més intrigants és la suposada pertinença o
no d’Antoni Gaudí a la maçoneria. Encara que no n’hi ha cap prova, són molts
els estudiosos i historiadors que així ho creuen. I Gaudí va deixar moltes
pistes que semblen indicar-ho: a la Sagrada Família, en algunes de les seves
obres de joventut i, sobretot, al Park Güell. Per aquest motiu, vaig decidir
dissenyar una passejada per aquest racó de Barcelona analitzant-lo des dels més
estrictes criteris científics i històrics. No estic convençut que Gaudí i Güell
fossin maçons, però és obvi que hi ha moltes dades en la seva vida que
desmenteixen rotundament aquesta biografia “oficial” –em refereixo a Gaudí– que
d’un temps ençà ens estan intentant vendre.

El veieu, el compàs?

El Park Güell neix com un projecte
d’Arcàdia feliç reservat a uns pocs escollits, pensat i dissenyat a partir d’un
concepte d’aïllament i envoltat de sistemes de defensa –reals i simbòlics–. Les
referències mitològiques són diverses i variades (Delfos, Creta, Sant Joan
Baptista, Shiva i Vishnú) i també ho són els jocs numerològics que s’amaguen
a  la sala hipòstila, els viaductes, les escales
de l’entrada principal o el turó de les Menes. Hi podem trobar, ben a la vista,
compassos, eines de paleta, pedres al·lusives a l’aprenent maçó, missatges
xifrats i animals que al·ludeixen a determinats graus iniciàtics. Jocs òptics, objectes
que projecten una ombra determinada, ascensos iniciàtics, coves i grutes,
turons i catedrals de pedra, rosacreus, piràmides, creus tau. La prova més òbvia,
des del meu punt de vista, és la decoració de la casa Muntaner, un edifici que
ja existia quan Güell va comprar la finca i que va Gaudí va reformar i ampliar.
Ho tenim davant dels nostres ulls… i no ho veiem!

Si hi afegim que Gaudí va
col·laborar, al Park o a altres llocs, amb personatges “sospitosos” de
pertànyer a l’Orde (Josep Maria Jujol, Francesc Berenguer, Josep Fontseré),
podríem dir que es tanca el cercle. No tenim cap prova definitiva, insisteixo,
però les sospites hi planen clarament, oi? 

Jocs d’ombres

El garrofer d’un dels viaductes