El Recognoverunt Proceres, conservat a l’Arxiu de la Corona d’Aragó

El Recognoverunt
Proceres (o Consuetuts de
Barcelona) és un privilegi concedit per Pere II el Gran (1240-1285) al
municipi de Barcelona durant les Corts de Barcelona (1283-1284). El rei, afeblit
políticament  per la croada llançada pel
papa Martí IV i secundada pels reis de França i de Mallorca, va haver de pactar
i confirmar determinats privilegis, com ara comprometre’s a reunir les Corts Catalanes un cop l’any i a sotmetre a
l’aprovació de les Corts qualsevol altre constitució general. Les Corts de
Barcelona van servir per confirmar a perpetuïtat –fins aleshores els privilegis
havien sigut eventuals– les disposicions, usos i costums dels barcelonins
alhora que van limitar l’autoritat reial –i la dels veguers, oficials reials–
en relació amb determinats impostos. El Recognoverunt Proceres, confirmat pels monarques posteriors (Alfons II el
Franc el 1286, Jaume II el Just el 1291), es va convertir en la base fonamental
de l’estatut jurídic de Barcelona i d’altres ciutats del país (Vilafranca,
Girona, Vic). Després de la derrota de 1714 (guerra d’Independència o de
Successió), Felip V va abolir tot el dret públic català i les institucions
catalanes. En l’actualitat, el document original del Recognoverunt Proceres es conserva a l’Arxiu de la Corona
d’Aragó.

El Recognoverunt Proceres constitueix un avenç molt notable en la conquesta
de drets i llibertats per part de Barcelona i dels barcelonins; alguns
d’aquests privilegis poden semblar-nos nimis o intranscendents, però al seu
temps van configurar una autèntica revolució en el camp dels drets i deures de
monarques i súbdits. Els capítols 2 al 72 tractaven d’usos, costums i
privilegis antics, relacionats amb la família, bàsicament, que el rei va
ratificar. Els capítols 73 a 116 consistien en noves concessions.

Transcric
a continuació alguns dels punts més interessants d’aquest Recognoverunt Proceres, junt amb alguns
comentaris i, quan cregui que calgui, la traducció al català actual.

En nom Jesu Crist, sapien tots presents
e esdevenidors que con nos, en Pere, per la gracia de Deu Darago e Sicilia Rey,
fassen en la ciutat de Barcelona personalment establits per tenir aqui general
corts als catalans, los promens (prohoms) e la Univerçitat daquella ciutat a nos
homilment sopplegaren (suplicaren) que
a ells de gracia e de misericordia nostra atorgassem e confermassem los
privilegis a ells atorgats per nostres antecessors e les antigues custumes les
quals en la ciutat de Barcelona antigament avien haudes (…). Nos, en axi
considerant que a tots los nostres sotsmeses son tenguts benffer (…), atorgam
aprovam e encara comfermam a vos tots ciutadans de Barcelona, presens e
esdevanidors per tots temps, tots los privilegis atorgats e fets a la ciutat e
a la Univerçitat de Barcelona de nos e de nostres ançessors.

1. Que tot hom puscha (pugui) dar
entre vius ho lexar (llegar) en
testament ço que ha, sens fferma (firma, consentiment) de senyor.

No
cal, doncs, l’autorització del senyor per a fer testament. En articles
posteriors, s’exigeix la presència de testimonis.

12. En espoalis (esposalles, esponsalicis) nos (no es) demana en
Barcelona concentiment ne ferma del senyor, ne la ferma, ne confermació del
senyor feta al darrer creador (creditor)
del marit, ni toyl (perjudica) lo
dret de la fembra (dona), ans tots
temps la fembra roman primera e de meylor dret en la obligacio del dot e del
espoali. 

Una
concessió (o ratificació, millor dit) en la línia de l’article 1, en què
s’eliminen antigues obligacions i imposicions en relació amb l’obligació de demanar
permís al senyor per a determinades accions, com ara casar-se. Així mateix, es
protegeixen els drets preferents de les mullers pel que feia a les dots. 

El rei Pere II el Gran

33. Quel logador de les cases pot asson
(al seu) logador pendre les coses, per ça propria actoritat, sens saigs (agutzil), qui sien atrobades en la casa logada, per
lo loguer de la casa logada.

Si
no es cobrava en diners, es podia cobrar en espècies!

39. Quels veguers, qui novellament son
establits en Barcelona, juren sobrels sants evangelis en poder dels promens de
Barcelona, devant lo poble, destar a conseyl dells e de servar les custumes els
drets de Barcelona, salvant la senyoria del senyor Rey.

Una
concessió importantíssima, atès que s’estipula, clarament, que l’autoritat dels
prohoms de la ciutat passa per davant de l’autoritat del veguer, oficial reial.
 

53. Que tot hom de fora vila qui sia
estant en Barcelona por I any e I dia, que sia aut per ciutada, e no pot esser
demanat per lo senyor daqui sera nadiu.

Un
dels articles en què més es palesa l’avenç que va significar el Recognoverunt Proceres. Passat 1 any i 1
dia de la seva arribada a la ciutat, qualsevol pagès, vilatà o fugitiu podia
acollir-se a la ciutadania barcelonina i deslliurar-se d’antigues servituds. Al
llibre L’església del mar, d’Ildefonso Falcones, Bernat i Arnau Estanyol,
els protagonistes, utilitzen aquest article per refugiar-se a la ciutat i fugir
de les exaccions del senyor de Bellera.

60. Que en paret propria ho comuna
nengu no deu ffer finestra ne luerna.

Pot
semblar-nos un article estrany o sobrer, però el costum de foradar parets,
sostres i envans per tafanejar i espiar els veïns estava tan arrelat que
s’havia de legislar la seva prohibició. Els contractes de lloguer també
especificaven aquesta prohibició, la qual cosa ens pot donar una pista de com
d’estesa estava aquest costum!

65. Que vehi no pot ffer bassa (latrina) prop
la paret del vey propia o comuna, si donchs no ffa paret prop la paret del vehi
de bona pera e morter dun palm e mig de gros e dalt aytant com los fems e layga
puja.

Un
article que busca mantenir la higiene i la neteja entre veïns, procurant que
ningú es desfaci de la porqueria pròpia traspassant-la al veí.

71. Que tot ciutada de Barcelona pot
molre lo seu blat en qualque loch se volra, sens embargament de nengu, levat
farneres ho flaquers, qui deuen molre als molins reyals.

Un
altre article que palesa un cert avenç en els drets i llibertats dels
ciutadans. Durant segles, els senyors podien obligar els pagesos a moldre el
gra als seus molins (ningú més estava autoritzat a tenir-ne) i, per tant, a
cobrar-los pel servei. La llibertat per a moldre trencava aquest monopoli.

76. Lo capitol de la gabella de la sal
atorgam que sia cassat (derogat), e que tothom puscha sal aportar hon se volra,
e comprar de quis volra, e vendre a quis volra.

La
sal, com a aliment de primera necessitat que era, també havia estat subjecta,
durant segles, a monopoli. Alliberar aquest comerç és un clar avenç en les
relacions comercials i socials.

84. Atorgam lo capitol que naus, lenys
e barques e tot altre navili dels ciutadans de Barcelona pusquen navegar, entra
e exir, comprar, carrregar e vendre e estar en qualsque locs se volran, per los
ports, els lochs altres de Catalunya, ells, empero, pagans los drets e les
leudes antigament acustumades.

Els
vaixells barcelonins aconsegueixen el dret de navegar i atracar a qualsevol
port de Catalunya, facilitant així la llibertat de comerç i trencant pràctiques
proteccionistes.

Les Corts Catalanes (miniatura del segle XV)

87. Atorgam lo capitol que tot ciutada
de Barcelona pach (pagui) e meta la part que li pertanyera en los
serveys veynals. E dasso no sia escusat per raho de nuyl (cap) privilegi.

Un
pas més en el camí de la igualtat de drets i obligacions, tan diferent de les
pràctiques habituals en èpoques anteriors, quan la pertinença a un determinat
estament social –la noblesa, el clergat– eximia del pagament de tributs i
impostos.

89. Atorgam lo capitol que nuyl hom qui
sia de edat de LXXX anys o qui sia malalt, ne fembres vidues, ne pubills, no
sien tenguts danar ne tremetre en ost (milícia); empero sis dava reemso (exempció) per ost, sia tengut cascu de retre sa part.

La
crida a sometent per a defensar la ciutat era d’obligat seguiment per a tots
els ciutadans de Barcelona, que s’organitzaven en l’host. El rei Pere legisla
sobre els ciutadans que n’estan exempts. L’edat fins a la qual un ciutadà podia
ser cridat sembla un xic elevada, però (fins als 80 anys!).

95. Atorgam lo capitol que sarrahins de
jueus o de juyes quis batiaran (bategin), sien deliures apres lo babtisme, aquells,
empero, batiats paguen a lur senyor lo preu en dret establit.

Una
de les maneres que tenia un esclau musulmà per aconseguir la llibertat era
batejar-se. Això funcionava indefectiblement per als esclaus propietat de
jueus, com en aquest cas, però ja no era tan clar quan l’esclau pertanyia a un
cristià. L’article 94 regula aquest darrer cas; es reconeixia el dret dels
esclaus a batejar-se, però no es garantia la seva llibertat.

99. Atorgam lo capitol que nengu jueu
no puscha usar de jurediccio, ne de destret sobre cristians.

Durant
segles, a la Corona d’Aragó, els principals defensors dels jueus van ser els
reis. Els jueus eren “propietat” seva i estaven sota la seva jurisdicció i
protecció. Aquest article mostra, però, que la situació ja havia començat a
canviar: l’opinió pública, l’església i interessos de tota mena forcen el rei a
adoptar una mesura clarament discriminatòria, en un pas més en l’escalada de
prohibicions i persecucions que patien els jueus.

100. Sobrel capitol que veguers ne
altres officials nostres no fassen inquisicio general ne espeçial contra nuyl
ciutada de Barcelona, sino de ffet criminal, e que aquella inquisicio se fassa
ab 1 savi en dret, e ab II promens, atorgant ques fassa, e ques anant sobre aquelles
coses, axi com es antigament acustumat.

Aquest
article delimita clarament les funcions del veguer, un home del rei, al qual se
li limiten les atribucions, establint, fins i tot, un tímid dret de l’acusat a
ser jutjat amb certes garanties processals.

101. Atorgam lo capitol que les corts (cúries, privilegis) dels veguers ne dels batles que no sien venudes.

El
rei prohibeix clarament el mercadeig de càrrecs oficials, font de corrupció i
malbaratament.

104. Atorgam lo capitol quels veguers
nels batles no pusquen comanar jurs ne inquisicions a nengu qui no sia savi en
dret.

Un
article, similar al 100 i 101, en què es garanteixen certes garanties
processals en estipular que els afers legals han de ser portats per experts en
la matèria.

106. Atorgam lo capitol quel carseyler
del castell de la cort nostra no prena dels prehisses (presos) qui
seran aqui, sino en aquella manera en la qual antigament es acustumat de ffer,
e que no puscha esser jutge, procurador, ne inquisidor.

Un
precedent, molt clar des del meu punt de vista, tot i que modest, de la
separació de poders judicial, legislatiu i executiu.

E totes aquestes coses damunt dites e
sengles prometem per nos e per los nostres successors a vos tots ciutadans e
abitans de Barcelona, als successors vostres per tots temps aver ffermes, e per
nuyl temps venir en contra.

Dada en Barcelona, a X dies dins janer
a lentrada. En lany de mil CCLXXXIII.

Tomba de Pere II (monestir de Santes Creus)