Miravet, amb el castell al capdamunt del cingle

Miravet és una
vila de la Ribera d’Ebre composta de dues parts ben diferenciades: la vila
moderna, on es troben l’ajuntament i la part comercial, i la vila antiga, força
més interessant des del punt de vista històric, situada a recer del castell, que
és on es troben els porxos, el barri moresc i jueu, les muralles
i l’església vella. El tret més destacat del poble és l’impressionant castell
que corona la vila i que domina, des de la seva privilegiada talaia, la depressió
de la cubeta de Móra, des del Pas de Barrufemes fins a la serra de Cavalls. Diverses
excavacions arqueològiques han trobat restes d’origen ibèric (segle II aC) i
romanes; a partir del segle VIII, està documentada la presència musulmana. És
en aquest moment quan la població pren el nom de Murâbit, del qual deriva
Mirabet. A la seva obra magna Onomasticon Cataloniae, Joan Coromines diu que la primera menció data del 1067. Cataloga Miravet com un arabisme peculiar del’orient d’Al-Andalus, estès especialment pel Baix Aragó, llevant de La Manxa i Múrcia. L’arrel rbt
té el significat d’”amenaçar les fronteres enemigues”, una especialització del sentit general “dedicar-se a quelcom zelosament”. És la mateixa arrel d’on provenen el català antic ravata “atac per sorpresa” -especialment per part dels moros- i el castellà antic rebato. La mateixa arrel rbt donarà Ràpita “espècie de mesquita o santuari fortificats, on viuen els guerrers encarregats de defensar les fronteres muslímiques”. 

Vista de l’Ebre des del castell

 El castell forma un recinte emmurallat adaptat a la perfecció a l’escarpada orografia. En
l’actualitat, està compost per un seguit de construccions i restes de diverses
èpoques (andalusines, templeres, medievals i dels segles XVII i posteriors).
S’hi poden distingir dues parts ben diferenciades: el recinte jussà, a la part
inferior, amb el graner i les cavallerisses, i el recinte sobirà o nucli
principal, a la part superior, disposat al voltant d’un pati d’armes, amb
l’església, el refetor i la torre del tresor, entre d’altres construccions. Tot
el conjunt esta envoltat d’unes impressionants muralles, que en alguns punts
arriben als 25 metres d’alçada i als 5 metres de gruix. 

Les restes més
antigues de la fortalesa andalusina daten del segle XI, moment en què el
castell es reforça i amplia per contenir l’empenta dels comtes
catalanscristians. Miravet va ser un dels últims reductes àrabs a Catalunya, junt amb
Siurana, fins que el 1153 va ser conquerit per Ramon Berenguer IV, que el va
cedir a l’Orde del Temple, nom amb què es coneix l’Orde dels Pobres Soldats de
Crist (en llatí, Pauperes Commilitones Christi) o cavallers del temple de
Salomó. 

Marques de picapedrer a les parets

Amb aquesta i
altres donacions, els templers es van convertir en amos i senyors de la contrada
i es van dedicar a repoblar-la. El castell, a més, va ser, a partir del segle XIII, la seu de l’orde a la Corona d’Aragó, amb l’arxiu i el tresor
provincial. El poder dels templers va anar augmentat amb el pas del temps i es
van arribar a convertir en un autèntic estat dins de l’estat, fet que els va
posar en el punt de mira del papat, especialment, i de reis, nobles i poble
menut, que es malfiaven del seu poder econòmic, polític i militar. El 1307, el
papa Climent V, empès pel rei francès Felip IV, va decretar la dissolució de
l’Orde del Temple. Al nostre país, és el rei Jaume II el Just qui encapçala la
persecució dels templers; Miravet, però, resistirà obstinadament i no
capitularà fins després d’un llarg setge de més d’un any. El castell va passar
a mans de l’Orde de Sant Joan de Jerusalem, més coneguda amb el nom d’Orde dels
Germans Hospitalers.

Escala de cargol que dóna accés al terrat

La importància
estratègica del castell de Miravet es copsa clarament si estudiem altres episodis històrics; canviarà de mans –ara la Generalitat, ara el rei– durant la sagnant
guerra civil de 1462-1472 i quelcom semblant es veurà durant la guerra dels
Segadors (1640-1652), en què els dos bàndols s’alternaran en el seu domini.
Durant la guerra d’Independència o de Successió, el castell resistirà fins el
1707, any en què caurà em mans felipistes. I el mateix succeirà durant les
guerres carlines del segle XIX, quan liberals i carlins lluitaran
aferrissadament pel seu control. I, finalment, al segle XX, Miravet veurà
l’alternança entre franquistes, que l’ocupen l’abril de 1938, republicans, que
el recuperen en el marc de l’ofensiva de la batalla de l’Ebre (juliol a
novembre de 1938), i altre cop els franquistes, que l’ocupen definitivament el
novembre del mateix any. 

El 1990, els
propietaris del castell el van donar a la Generalitat, que el va declarar Bé
Cultural d’Interès nacional, el va restaurar i el va obrir al públic el 1994. 

Un aspecte de les  muralles

El pati d’armes