El Portal de Santa Madrona, al Paral·lel

(versión en español aquí)

L’última
de les rutes que he afegit al catàleg de Literat Tours és “Les muralles de
Barcelona”. Durant 2 hores i mitja, aproximadament, fem un passejada que recorre
les restes de les muralles romanes i medievals que durant més de 1.500 anys van
defensar la ciutat de Barcelona. Repassem la història, els personatges i els
fets que al llarg dels segles s’han vinculat a les muralles de Barcelona: en
descobrim les restes -sovint amagades o molt deteriorades-, n’expliquem els
orígens i les característiques i ens capbussem en un munt de fets històrics que
hi estan associats. 

Pels
volts del 15 aC., l’emperador romà Octavi August funda la Colonia Julia Augusta Faventia Paterna Barcino. El
lloc escollit es troba a prop de la costa i de diversos cursos fluvials, a
recer de la muntanya de Montjuïc i encimbellat en un petit turó anomenat Mont
Tàber, qualitats totes que li proporcionen una bona defensa i ràpides comunicacions
amb l’interior. La primera muralla, molt senzilla, es comença a construir durant
el canvi de mil·lenni i tenia torres només en els angles i les portes del
perímetre emmurallat. A mitjan segle III, les muralles es reforcen (tot i que
alguns autors endarrereixen aquesta cronologia fins al segle IV o V) a base
d’afegir una nova muralla a sobre de la primera. Aquesta nova muralla tenia un
perímetre d’entre 1.200 i 1.400 metres, al voltant de 80 torres i encerclava una
superfície d’unes 12 Ha. Aquestes obres de millora, d’una gran envergadura,
convertiran Barcelona en una plaça forta de tal calibre que, en pocs anys,
substituirà Tarraco com a principal ciutat del nord-est peninsular i la
protegirà dels atacs exteriors gairebé 1.000 anys.  

Les
restes d’aquesta muralla romana són visibles avui en molts llocs de Barcelona:
a la plaça Nova, als carrers Tapineria, Sotstinent Navarro, Correu Vell,
Avinyó, Banys Nous, Palla i a la plaça de Frederic Marés, entre d’altres.

A
mida que els comtes de Barcelona van anar conquerint territoris als musulmans i
van allunyar el perill, la ciutat es va estendre extramurs i van començar a
aparèixer petits barris, articulats al voltant de mercats, esglésies i
monestirs. L’any 985, després de devastar el Vallès i la plana de Barcelona,
Almansur va posar setge a la ciutat. Les cròniques diuen que el 6 de juliol
d’aquell any, “va morir Barcelona”. No sabem del cert si aquest famós cabdill
musulmà va conquerir la ciutat sencera o el seu atac es va limitar als barris
extramurs i als ravals, però l’impacte psicològic a la ciutat va ser enorme. I
també les conseqüències polítiques: les peticions d’ajuda del comte Borrell II no
van ser ateses pel rei dels francs al qual els comtes catalans estaven lligats
per vincles feudals derivats de la seva pertinença a la Marca Hispànica. El
988, Borrell II es va negar a renovar el pacte de vassallatge amb Hug Capet, el
nou rei franc, i va instaurar la independència de fet dels territoris sota el
seu poder. S’iniciava així el camí en solitari d’un petit tros de món que, en
el transcurs dels anys, es coneixeria amb el nom de Catalunya.

El
1243, el rei Jaume I va ordenar que una nova muralla protegís Barcelona. Aquest
cop, però, el perill no procedia de l’exterior sinó, paradoxalment, de
l’interior. La  població jueva va ser
obligada a recloure’s en el call i a tancar-lo amb portes i muralles. Una
ciutat dins de la ciutat, una muralla interna que “allunyava” els cristians del
contacte amb els jueus. Aquesta muralla resseguia els carrers del Bisbe, Sant
Sever, Baixada de Santa Eulàlia, Banys Nous i Call. Bona part del Palau de la Generalitat
es va aixecar, doncs, en ple call. De poc van servir aquestes muralles perquè
els atacs i els pogroms –el de 1391 va ser especialment sagnant-, van
sovintejar fins a l’expulsió final dels jueus decretada pels reis Catòlics el
1492.

La
guerra contra França, en el marc de la lluita pel control de Sicília, va dur al
rei Pere II a ordenar la fortificació de Barcelona i l’ampliació de les
muralles. La direcció la va assumir el Consell de Cent, en el que es considera
com la primera obra pública en la qual participava el govern de la ciutat. El Museu d’Història de la ciutat de Barcelona guarda una làpida que dóna fe de la
finalització del Portal Nou el 1295.

La plaça Nova, en una foto de finals del segle XIX

Aquesta
muralla medieval, que havia de protegir els nous barris nascuts al voltant de
Santa Maria de les Arenes o Santa Maria del Mar, Sant Pere de les Puel·les i la
Ribera, s’estenia al llarg de les Rambles i els carrers de Fontanella, la ronda
de Sant Pere i es tancava cap el mar pel Parc de la Ciutadella i la seva
construcció es va fer durant els segles XIII i XIV. El front marítim, però, no
es va fortificar, convençuts com estaven els barcelonins que un atac per mar
era impossible a causa de la poca fondària i els nombrosos esculls i bancs de
sorra que protegien la ciutat per aquesta banda. El 1359, una esquadra
castellano-genovesa va demostrar la falsedat d’aquesta creença i va posar la
ciutat al caire de l’abisme. Els fets estan narrats en el capítol
VI de la Crònica de Pere el Cerimoniós, la
quarta de les grans cròniques en llengua catalana dels segles XIII i XIV. Barcelona
es va salvar per ben poc però aquest fet va accelerar la fortificació de la
ciutat. Des de mitjan segle XIV fins mitjan segle XV, la ciutat es va aplicar a
millorar les seves defenses per la banda de ponent, englobant amb una nova
muralla els barris del Raval i del Carme. El nou recinte s’estenia pels carrers
de Pelai, plaça Universitat, rondes de Sant Antoni i Sant Pau i Paral·lel i
incloïa institucions estratègiques com les Drassanes i l’Hospital de la Santa Creu,
a més de proporcionar a la ciutat una àmplia extensió de terrenys de cultiu que
podien abastir-la en cas de setge.

La
muralla medieval de Barcelona serà la protagonista de la defensa de la ciutat
durant els nombrosos setges dels segles XV al XIX: durant la Guerra Civil
catalana (tres atacs entre 1462 i 1472), la Guerra dels Segadors (1640 – 1652),
la Guerra dels Nou anys (1697), la Guerra d’Independència o Successió (setges
anglo-holandès de 1704, austriacista de 1705 i borbònic de 1706); la Guerra del
Francès (1808); i també durant els bombardeigs d’Espartero (1842) i Prim
(1843).

L’episodi
més traumàtic per a la ciutat –i de retruc, per al país– va ser el setge a què
es va veure sotmesa Barcelona en el marc de la Guerra d’Independència o
Successió el 1714. Malgrat la manifesta inferioritat material i humana, la
ciutat va resistir durant 13 mesos els atacs dels exèrcits francesos i
castellans de Felip d’Anjou (el futur Felipe V). Finalment, l’11 de setembre de
1714, Barcelona va capitular. Les baixes es calculen en prop de 7.000 persones (en
una ciutat que amb prou feines arribava als 40.000 habitants!). Durant el setge
van caure sobre Barcelona més de 30.000 bombes que van destrossar completament
un terç de la ciutat i en van malmetre un altre terç. El nou règim va castigar
a consciència Catalunya i la seva capital. La construcció de la Ciutadella i el
reforçament del castell de Montjuïc es van fer des d’un punt de vista exclusivament
repressiu: la seva missió era vigilar i controlar l’interior de la ciutat més
que no pas defensar-la d’atacs exteriors. 

El bombardeig d’Espartero (1842)

Amb
el transcurs dels anys, aquelles muralles de Barcelona que durant segles
l’havien protegit es van anar convertint en una cotilla que l’empresonava i
l’asfixiava. Al llarg del segles XVIII i XIX, la situació sanitària i
social de la població de Barcelona s’havia anat degradant. El 1850, els habitants de Barcelona eran ja 185.000, encabits en un recinte urbà degradat
i mancat de les mínimes condicions sanitàries. Les epidèmies delmaven una població mancada d’infraestructures sanitàries modernes i que
compartia l’espai amb cementiris i fossars. La consideració militar de
Barcelona com a plaça forta prohibia la construcció de qualsevol mena
d’edificació en una distància inferior a 1,5 km. Les muralles, a més, tancaven
els seus portals cada nit, empresonant, literalment, els barcelonins.

Per aquests motius, no ens ha d’estranyar que els
ciutadans de Barcelona rebessin amb una explosió d’alegria el permís concedit
finalment (1854) pel govern de Madrid per enderrocar les muralles medievals. La
idea s’havia anat gestant des de feia anys: el primer projecte seriós arrenca
el 1841, quan el metge Pere Felip Monlau va guanyar el concurs que l’Ajuntament
de Barcelona havia organitzat per analitzar els avantatges d’enderrocar les
muralles medievals: el seu projecte, titulat ¡Abajo las murallas! Memoria
acerca de las ventajas que reportaría á Barcelona, y especialmente á su
industria, de la demolición de las murallas que circuyen la ciudad,
proposava obrir la ciutat a l’exterior, expandir-la des del Llobregat al Besòs
i dotar-la d’infraestructures modernes. L’èxit de la proposta va ser immediat i
es va traduir en un suport institucional i popular total i massiu. 

Es va constituir una Junta de Derribo
ciutadana encapçalada per l’arquitecte Antoni Rovira i Trias com a director
general de les obres. Rovira seria el guanyador del concurs organitzat per
l’ajuntament per planificar l’eixample de la ciutat, però mai no el va veure
realitzat perquè des de Madrid es va imposar un altre projecte, dissenyat per
Ildefons Cerdà, que a la llarga ha resultat ser força millor per a Barcelona.
Però això ja és una altra història. ¿Potser el tema d’una nova ruta més
endavant? Ja ho veurem. 

Aquesta ruta està totalment adaptada
per a persones amb mobilitat reduïda.