La residència-casa de pagès La Collita (Vallferosa)

L‘home em mira fixament als ulls i m’etziba:

– Vostè fa cara de bona persona. Vingui.

Són les vuit del matí i tot just m’acabo de llevar. Sóc a La Collita-Cal Cristòfol, una casa
d’agroturisme de Vallferosa (la Segarra), on hem fet nit els participants en la
Trobada de bloggers i periodistes especialitzats en turisme. Qui d’aquesta manera em parla és
Joan Vilà i Vilà Fustagueres i jo
només li havia demanat consell per fer fotos a prop de la casa abans
d’esmorzar.

– Normalment no ho ensenyo gaire, però ara no hi ha ningú.
Crec que li agradarà. Què li sembla?

En Joan obre la porta d’una gran nau industrial –i me’n dóna
les claus!–  i m’invita al seu museu
particular. Davant dels meus ulls s’exposen tota una sèrie de mobles, eines,
artefactes, màquines de tota mena lligades al passat del Joan i de la Roser, la seva dona. Mil i una eines
del camp i de la casa, la llar, la feina, el lleure i el festeig, vestigis d’un
passat rural pràcticament desaparegut. Al costat d’un Ford (és un model T? No
n’estic segur), el carro per anar al mercat. Una mica més enllà, una empaquetadora
i una garbelladora. Arades, dalles, embaladores, destrals, aixades, corrons,
coves, falçs, forques, ventadores… La fibra sentimental es veu doblement
tocada. En un prestatge, unes eines de paleta: la maça i l’escarpa, el nivell, la
llana. Les mateixes que feia servir el meu avi F. i que encara guardo amb
devoció; en un racó, una Mobylette igualeta a la primera moto –ciclomotor seria
més ajustat a la veritat– que vaig tenir amb tot just 18 anys. 

El Museu Agrícola de Vallferosa

Al pis de dalt –“vostè mateix, el llum és al costat de la
porta, tanqui’l quan marxi”–  una
entendridora col·lecció d’aparells i joguines, alguns dels quals reconec de la meva
infància. És una exposició o col·lecció tractada amb cura, amb respecte. En
Joan ha endreçat la nau, ha disposat amorosament els objectes, els ha retolat
amb el nom i la utilitat. Gairebé tots han sigut propietat de la família Vilà.
No és només un reguitzell d’objectes d’”abans” o “antics” que, si som curiosos,
poden despertar el nostre interès antropològic. En Joan –se li nota als ulls
quan en parlem havent tornat a casa– s’ho pren com un record viu i palpable de
tots els seus avantpassats, de tots els que els van empunyar o utilitzar, adobar
o espatllar, de tots els que els cuidaven, els apedaçaven i els renovaven. D’un
tema saltem a un altre.

– Sí, sóc Fustagueres
, però la casa d’agroturisme La Collita és Can Cristòfol. La dona i jo vivim a
casa nostra; això d’aquí és la feina. Però no li canviéssiu mai el nom!

D’un tema saltem a un altre però acabem tornant al punt de
sortida. Els noms de les cases, de les terres, les valls o els rius són sagrats;
són molts els que han passat abans que nosaltres i molts –esperem– els que han
de seguir. La casa, la terra, el tros tenen un nom –Cal Cristòfol, Cal
Mistaire, Cal Giliet, Casa Esclopé–, un nom que els vincla al passat, als
records, un nom que cap de nosaltres pot canviar-li, per la senzilla raó que no
en tenim el dret. Canviarà el nom del propietari o la família que l’habita,
canviaran els règims polítics o religiosos, però aquest nom transmès durant generacions
és una memòria viva que ens aferra i ens arrela al més profund de la nostra
pròpia essència. D’un tema hem saltat a un altre però estem al cap del carrer.
Siguin aparells o màquines, noms o fotografies, cases o valls, tots dos pensem
que cadascun d’aquests mil i un bocins de realitat ens carreguen de
responsabilitat i són quelcom més que possessions materials. 

El Ford i, darrere, el carro d’anar al mercat

En Joan és de la meva edat i ràpidament acabem establint una
certa complicitat. Li comento que Cal Cristòfol em sembla molt acollidora. És
una feina d’anys i es nota, afegeixo. D’anys i de feina i d’afanys i de penes i
alegries! em contesta.

– El pitjor de tot, l’incendi de 1998. Es va cremar tot el
bosc. Tot. El paisatge de la meva vida, tants i tants records lligats a un indret
o altre d’aquest raconet de món que era el meu raconet de món. Vaig estar a
punt de rendir-me. Però vaig mirar la casa –havia aguantat–, el tros, vaig
recordar els noms i els renoms, les cares i les històries de les persones que
sentia allà presents i em vaig jurar que seguiria. Per ells, especialment per
ells. I en aquell turonet vaig afegir el meu humil recordatori.

M’hi vaig acostar. Una llosa de pedra –que deu voltar la
tona de pes– sostinguda per tres peus de formigó. Aquí i allà, en Joan hi ha
gravat noms, cognoms, inicials i dates familiars. Des de l’improvisat dolmen es
té una visió espectacular dels Plans de Bellera i vaig fer cabal dels motius
que havien portat els avantpassats d’en Joan a arrelar-se allà, en aquell
raconet de món. 

Torno a la casa per esmorzar. De camí, encara tinc temps de
trobar, al bell mig del camí, uns quants bolets. L’estada a la Segarra està
sent molt profitosa i la xerrada amb el Joan ha sigut una injecció d’optimisme
i satisfacció. 

El dolmen de Cal Cristòfol

Algú sap si són comestibles?

El menjador de La Collita (Cal Cristòfol)