Vet aquí que, una vegada, hi havia un
noi que es deia Tinet i que vivia en una petita ciutat del nostre país. En
Tinet tenia tres anys, uns pares que se l’estimaven molt i una germana dos anys
més gran que ell, amb qui jugava sovint. En Tinet, però, de qui de debò era
inseparable era de les seves joguines i, en especial, d’una manta. Sí, una
manta! Quina cosa més estranya, podeu pensar. La manta era de llana, suau com
una carícia, de color verd, brodada amb dibuixos d’animals i flors. Li donava
escalfor i tranquil·litat i li feia companyia. Per a en Tinet, la manta havia
existit sempre; la recordava de feia molt i molt temps. Quan arribava l’hora de
la migdiada o d’anar a dormir a la nit, en Tinet s’embolicava amb la manta i
au! a dormir! Li agradava el seu tacte, la seva olor, el sorollet que feien els
plecs quan s’entortolligaven amb els seus ditets, amb les seves cames, quan un
manyoc de delicada llana li fregava la carona i les orelles, just abans de
caure adormit plàcidament. En Tinet no podia imaginar que es pogués adormir
sense la estimada manteta. Se l’enduia sempre amb ell: al llit, al cotxe, a
casa dels avis… I ai dels pares, si algun dia se l’oblidaven! En Tinet
protestava i es queixava, es negava a dormir i plorava desconsoladament si la
seva manta estimada no l’acompanyava en tot moment.

Un bon dia, el pare, com sempre feia,
li va explicar un conte abans d’anar a dormir. Aquella nit, en Tinet,
embolicadet en la seva manta verda, es va adormir mentre el pare li explicava
contes i narracions de països exòtics, de princeses d’ulls blaus i cabells
negres, de deserts i oasis, d’animals fantàstics amb gepes a l’esquena, de
lladres i herois. El que més va agradar a en Tinet, però, va ser quan el pare
li va parlar d’una màgica i meravellosa catifa que volava. Una catifa voladora!
En Tinet no se’n sabia avenir. Allò havia de ser fabulós, va pensar. Poder
enlairar-se i volar, arreu del món, només amb l’ajut d’un tros de tela! Va
desitjar, amb totes les seves forces poder tenir, algun dia, una d’aquelles
catifes màgiques. I amb aquests pensaments es va adormir.

Qui no va dormir aquella nit va ser
la manta. Sí, sí, la manta. Perquè les mantes també dormen i es desvetllen,
seguint el nostre ritme. La manteta verda no va dormir en tota la nit, mentre
pensava i repensava el que en Tinet havia dit: tant de bo tingués una catifa
voladora! Ella era una manta de les bones, suau, delicada, amanyagadora. Però
no volava! La manteta verda va desitjar amb totes les seves forces acontentar
en Tinet i provar de fer-lo feliç i complir els seus desitjos. I com ho podria
fer, va pensar? Primer de tot, hauria d’oblidar-se de tot el que la convertia
en una manta: de mantes ja n’hi havia moltes i si en Tinet en necessitava una
altra, doncs ja la buscarien. I després? Després, la manteta verda s’hauria de
convertir en una catifa voladora. Com?, es va preguntar. No ho sabia, però ja
ho esbrinaria.

Dit i fet. L’endemà, la manta verda
va decidir deixar de fer tot allò que la convertia en una bona manta, en la
manta que tant s’estimava en Tinet: va deixar de ser suau i amanyagadora,
calenta i acollidora. Es va convertir en un drap aspre i fred, que rascava i no
invitava a abraçar-lo. La manta ho tenia molt clar: no podia perdre el temps en
petiteses. Totes les seves forces s’havien de dirigir a transformar-se en una
catifa voladora. Però això, com ja podem deduir, no és pas tan fàcil! Les
catifes voladores són molt i molt especials i no es troben així com així!

En Tinet no sabia què estava passant.
La seva estimada manta, abans tan amorosa i acollidora, el rebutjava fredament.
En Tinet, aquella mateixa tarda, es va començar a trobar malament: un constipat, van deduir els pares. Res millor que un gotet de llet calenta i
una sessió de llit reparador, ben abrigat i a recer de corrents d’aire. El van
posar a dormir ben aviat i, naturalment, no es van oblidar d’abrigar-lo amb la
seva manteta preferida. Però ai! la manteta verda, la preferida d’en Tinet ja
no era la manteta que tan bé el cuidava i l’acompanyava. Ara era un tros de
tela que no escalfava, que no abrigava, que no feia companyia.

Van passar un parell de dies i en
Tinet no millorava. El metge no se’n sabia avenir: “Les medecines no funcionen,
les precaucions no serveixen de res. Potser haurem de fer analítiques més
completes. O ingressar-lo en un hospital”, deia. Només la manta, però, sabia el
que estava passant. No en sabia, de fer de catifa voladora. Ho havia intentat
una i altra vegada, però no se’n sortia. I ara, en canvi, havia deixat de fer
allò que millor havia fet sempre. I en Tinet se’n ressentia. A mida que
passaven les hores, en Tinet empitjorava, mentre la manta, que tan poc servei
li feia, rumiava i rumiava en tot el que estava passant. A la nit, la manteta
verda va prendre una decisió. Cap catifa voladora salvaria la vida d’en Tinet.
Allò només ho podria fer una manta de les bones: una manta calentona,
acollidora, suau. Una manta com ella! No s’ho va pensar més. Va deixar enrere
cabòries i falses il·lusions i va decidir que havia de fer allò que sempre
havia fet, allò que tant li agradava fer, allò que tant i tant li agraïa en
Tinet: proporcionar escalf i acolliment, calor i suavitat, recer i amagatall.
Tornaria a fer de manta, tornaria a cuidar d’en Tinet. De fet, era el que millor
sabia fer, oi? Al capdavall, ¿a qui li interessaven les catifes voladores, si es
perdia la salut?

En Tinet es va restablir ràpidament.
L’endemà mateix, després d’una nit cuidat i agombolat per la seva estimada
manteta verda, es trobava perfectament. No va saber mai què li havia passat
durant aquells dies. La manteta verda sí que ho sabia, esclar. I sempre se’n va
sentir molt orgullosa i feliç.