Portada del llibre

Inquietant. És la primera paraula que em ve al cap mentre
paeixo la lectura de Ha tornat, de
Timur Vermes (Editorial Columna, Barcelona 2013), un escritor alemany
d’ascendència hongaresa. Inquietant, neguitejant, desassosegant. ¿Podem riure
amb Hitler? I fixeu-vos bé que no dic “riure’s de Hitler“ sinó “riure amb Hitler”.
Riure amb, o fins i tot, donar-li raó! a Adolf Hitler. Res més lluny de la meva
ideologia que la seva: racisme, supremacisme ari, rebuig de la democràcia,
masclisme, homofòbia, apologia de la violència… I malgrat tot, és inevitable
riure –i compartir algunes idees!– amb aquest personatge que dibuixa Vermes,
renascut (o no mort) de les seves cendres el 2011 i transportat a l’Alemanya
actual. ¿I si Hitler reaparegués avui, en ple segle XXI, a l’Europa unida,
talment com si no hagués mort el 1945? Amb el mateix posat –bigoti, pentinat,
uniforme (vegeu la fotografia de la portada del llibre)–, la mateixa
determinació, les mateixes creences, fòbies i fílies. Hitler no era curt de
gambals ni estúpid ni estava boig, no ens enganyem. La seva ideologia em sembla
abominable, rebutjable però el cert és que va saber connectar amb milions de
persones d’arreu d’Europa –no tan sols d’Alemanya– que el van votar, el van
seguir, el van adorar i van matar i morir amb ell i per ell.

Ràpid de reflexos, llest com una fura, decidit a tot, àgil
de ment i de cos a l’hora de sintonitzar amb els desitjos, els anhels i les
pors del ciutadà mitjà, l’Adolf Hitler del segle XXI, després d’un curt procés
d’aclimatació a la seva nova situació, es capbussarà en el món de la televisió
i el show business, d’”interret” (com
l’anomena ell), de les quotes d’audiència, l’ecologisme i la globalització,
capgirant-t’ho tot i aprofitant les febleses i contradiccions del sistema per
enviar, un altre cop, el seu missatge. Un missatge clar, nítid i directe, sense
embuts. El mateix missatge, exactament el mateix, que el va portar al poder fa
80 anys. Hitler no enganya, es mostra tal com és, sense plecs ni subterfugis. Tot
barrejant ficció i realitat, personatges actuals i d’altres d’inventats, el que
comença com la broma d’un imitador, com la gracieta d’un showman, esdevé tragicòmica realitat. El Hitler del segle XXI es
converteix en un fenomen viral, en una popular estrella de televisió, adorat
pels oients i catapultat a les més altes quotes d’audiència ajudat per les
rialles i l’admiració que provoquen la seva perfecta “imitació” del Fuhrer. Però el seu missatge, repeteixo,
no ha canviat gens ni mica i potser per aquest motiu –fa feredat escriure això–
el seu missatge arriba a tanta gent. I miro al meu interior i m’adono que jo
també comparteixo algunes de les idees de Hitler. El nou Hitler és ecologista i
parla de cuidar i protegir el medi ambient. Blasma el capitalisme corrupte,
explotador i salvatge. Escomet i critica la corrupció i el clientelisme de
partits polítics, sindicats i mitjans de comunicació. Parla d’un futur de
felicitat i benestar, fet de treball honrat i esforç honest. És vegetarià,
abstemi, treballador infatigable i aliè a vicis i pulsions sexuals, o sigui, el
més allunyat que puguem imaginar d’un polític actual. I tot això –l’ecologisme,
l’anticapitalisme, l’honradesa– agrada a la gent.

Totes aquestes idees, però, van acompanyades del racisme,
del menyspreu per la vida de jueus, eslaus, gitanos, homosexuals, negres i
comunistes, pel militarisme i l’expansionisme, per la messiànica visió del seu cabdillatge. Aquí és on les meves idees topen –ara i sempre– amb les
seves. Però l’excel·lent llibre de Timur Vermes et fica de tal manera en el
personatge que t’és difícil, realment difícil, no sentir certa empatia  amb aquest personatge. T’adones perfectament
dels ressorts mentals i emocionals que tant bé va saber tocar aquest home,
suficients per portar a la bogeria i la destrucció a milions d’éssers humans
d’un continent sencer.

“No tot va ser dolent” és l’eslògan que encunya el nou
Hitler quan, cap al final del llibre, decideix reemprendre la seva carrera
política, a rebuf de la popularitat guanyada en la televisió, el Youtube i la
premsa sensacionalista. El “No tot va ser dolent” és la palanca que li permet
moure, altre cop, la voluntat de milions de persones cap a un destí que
desconeixem però que temem.

Inquietant, molt inquietant. Un llibre que es llegeix d’una
tirada, que obliga a un cert esforç a l’hora de consultar sovint l’esplèndid
índex, que et fa riure i et fa reflexionar, que et desperta emocions i pors,
que et col·loca davant del mirall i t’obliga a fer-te preguntes i a
contestar-te-les i que a Alemanya ha sigut un èxit de crítica i vendes, amb
total justícia. Al nostre país, la versió catalana –extraordinària– és de Pilar
Estelrich i Arce. Llegiu-lo. No us deixarà indiferents. Si més no, us obligarà
a pensar, a reflexionar i a comprendre –per tal de no repetir-lo– el com i el
per què de l’ascens d’aquest personatge.