La taula presidencial

El
passat dimarts 3 de febrer vaig assistir al Born Centre Cultural a la
presentació del llibre Francesc Busquets
i Mitjans. Coronel d’infanteria i exiliat austriacista, de Jacint Berenguer
(Ed. Rafael Dalmau, Barcelona, 2014). L’acte va comptar amb la presentació de
l’historiador Agustí Alcoberro.

En
els darrers anys, han sovintejat els estudis sobre l’exili austriacista després
de la guerra de Successió. Fins ara, aquest havia sigut un tema oblidat o
menystingut, però la proximitat del tricentenari de la derrota va afavorir
l’aparició de nombrosos estudis i investigacions. En la guerra de Successió es
van enfrontar dos models vitals, polítics i econòmics: l’absolutista i
centralista, representat per Felip d’Anjou (Felip V), i el model liberal i
confederal, representat per l’arxiduc Carles (Carles VI). La derrota del segon
va comportar el primer gran exili polític de la història d’Espanya: es calcula
que entre 25.000 i 30.000 persones es van haver d’exiliar, la meitat de les
quals eren catalanes. Si tenim en compte que la població de Catalunya era d’uns
400.000 habitants, podem fer-nos una idea cabal de la gran tragèdia que aquest
fet va representar. La majoria d’aquests exiliats van marxar cap a Itàlia,
Flandes i, sobre tot, Viena, a la cort. Molts d’ells van servir en l’exèrcit
imperial i van participar en diferents conteses, en especial a la guerra
Austro-Turca (1716-1718) en què van destacar en la reconquesta de Temesvar i
Belgrad.

Jacint Berenguer, autor del llibre

A
l’exili, aquests catalans van preservar curosament la seva identitat i el
record del país enyorat: compartien espais de sociabilitat com ara carrers i
barris, esglésies (de la Mercè, de Montserrat), hospitals, cementiris, etc. Al
1734, molts d’ells van participar en la repoblació d’un territori fronterer, el
banat de Temesvar, on es va fundar una ciutat amb el nom de Nova Barcelona.

La
gènesi del llibre arrenca quan l’autor, Jacint Berenguer, es va capbussar en
l’arxiu familiar de can Mitjans de Guardiola (Viladecavalls, Vallès Occidental):
testaments, capítols matrimonials, herències, correspondència, etc. li van servir per començar a bastir la història de Francesc Busquets. Posteriorment,
Berenguer va ampliar el radi de la seva investigació en arxius de Barcelona,
Madrid, Simancas, Nàpols i Viena, la qual cosa li va permetre de donar a conèixer
la vida i obra d’un patriota, fins ara desconeguda, com la de tants altres
catalans que van lluitar en el bàndol dels perdedors.

Francesc Busquets i Pujol (1672-1734) era fill d’una família pagesa benestant. Es va
casar amb la pubilla de can Mitjans i va canviar el segon cognom pel de la
dona. Va ser Síndic de Terrassa i, ferm partidari de l’arxiduc, va pagar de la
seva butxaca un regiment d’infanteria del qual va ser nomenat coronel. Va
formar part de l’exèrcit de l’exterior, és a dir, el que lluitava per trencar
el setge de Barcelona i va participar activament en la batalla de Talamanca.
Refugiat a Cardona després de la capitulació de Barcelona, va marxar a l’exili
(primer a Mallorca, després a Itàlia i Viena). Tots els seus béns van ser són
confiscats.

El 1725 es va signar a Viena un tractat de pau entre Felip V i Carles VI que
estipulava, entre d’altres punts, el retorn dels exiliats i la devolució de les
propietats confiscades. La majoria dels exiliats no va retornar i va preferir
cedir els seus drets a familiars de l’interior, com en el cas de Francesc Busquets,
que els va cedir als seus fills. El 1734, va morir d’un atac fulminant
d’apoplexia; va ser enterrat al monestir de Montserrat de Viena.

Assistents a l’acte