Un titular ben cridaner, sense cap
mena de dubte. He dubtat molt abans de posar un encapçalament com aquest en el
meu blog. Però els darrers esdeveniments, el nou rumb que està emprenent el
nostre país i alguns comentaris fets des de cercles espanyols m’han retornat a
la memòria un fet històric –molt menor, si voleu– que crec que hi escau molt.

A principis del segle XX, Espanya
estava embarcada en la conservació dels seus vestigis colonials al nord d’Àfrica
i la revolta dels rifenys, encapçalats per Abd-el Krim, va sorprendre i deixar
en estat de xoc el país sencer. L’exèrcit espanyol, inoperant i antiquat, amb
oficials corruptes i covards, va patir una derrota que va passar a la història
amb el nom de Desastre d’Annual (1921). La desfeta s’havia anant covant durant
anys i anys, però els fets s’havien precipitat en els últims mesos. La revolta
s’havia escampat com la pólvora i l’exèrcit espanyol, desmoralitzat, mal
avituallat i format per soldats de lleva inexperts va haver de recular fins quedar
ensarronat. La derrota va ser total: més de 10.000 morts. Les escenes de
crueltat i salvatgisme de totes dues parts van dur a situacions desesperades i esgarrifoses.
En “Franciscu”, un dels pocs soldats espanyols que es va salvar, m’ho
explicaria anys després d’una manera molt gràfica: “Estàvem rodejats des de
feia dies, sense aigua ni menjar, bevent-nos els pixats i ja només em quedaven
5 bales. En dispararé 4 però l’últim tret me’l fotré al cap. No m’agafaran viu”.

Embarcat en aquella guerra que no
entenia ni comprenia ni compartia, com tota la resta dels seus companys, Albert
Ricart Porta, un soldat de 20 anys destinat al Marroc, escrivia cartes
desesperades a la família: “Només veiem sol i sorra. Ni rastre dels moros, però
ens tenen rodejats. D’aquí no en sortim”. Ell va ser un dels centenars de joves
espanyols de qui ni tan sols es va poder recuperar el cadàver. Desaparegut: un
afegit de fel –no poder ni vetllar o enterrar el seu cos– a la desgràcia de la
seva mort. Els alts oficials de l’exèrcit, el rei Alfons XIII i la classe
política es van espolsar l’enutjós problema tan bé com van poder, fins que el
cop d’estat de Miguel Primo de Rivera (1923) va enterrar definitivament
qualsevol intent de depurar responsabilitats o buscar culpables.

Pel camí, oblidats de mala manera
enmig del desert, sotmesos a una mort terrible precedida de tortures si eren
capturats vius, s’hi va quedar una generació sencera de joves enviada a l’escorxador
amb l’excusa de l’imperi, de l’idioma i de la religió: Espanya tenia una missió
imperial i devia preservar l’espanyolitat del Marroc. I si s’havia de regar amb
sang espanyola el desert sencer, doncs així es faria. I així es va fer. Espanya
bé s’ho valia.

Mig segle després, el 1975, Joan
Carles I, nét d’Alfons XIII, el rei que va enviar l’Albert Ricart a morir,
decideix, amb la connivència de tot l’exèrcit i la classe política franquista,
abandonar unilateralment el Sàhara Occidental. Això precipita la seva ocupació
pel Marroc. Més enllà de l’incompliment de tractats signats, de directives de l’ONU
i de promeses fetes als saharahuis, sorprèn que Espanya es trenqués sense que
ningú no protestés gens ni mica. El Sàhara era Espanya, exactament igual que
qualsevol altra província de la península o les illes. De fet, Espanya ja s’havia
trencat el 1968, quan Franco va concedir la independència a Guinea
Equatorial. I abans del desastre del Marroc, ja s’havia trencat amb la pèrdua
de Cuba i les Filipines i l’imperi americà. I encara més abans, amb Flandes,
Sicília o Portugal. Espanya porta segles trencant-se. Però sembla que ho
descobreixi ara, quan qui la trenca són els catalans. O potser és Espanya la
que trenca Espanya: després de 500 anys en què s’ha entestat a fer passar pel
seu adreçador al planeta sencer, potser seria moment d’iniciar una profunda
reflexió sobre aquest continu trencament d’Espanya. En tot cas, crec que el
problema el té Espanya i no em correspon a mi implicar-m’hi. No és de la meva
incumbència; ja s’ho faran. Però m’indigna que els polítics i els nacionalistes
espanyols m’acusin de trencar Espanya; em revolta que el rei, amb l’historial
que té, em dicti lliçons d’unitat; em regira l’estómac que militars que van
callar covardament quan es lliurava una part d’Espanya al Marroc m’amenacin ara
i em titllin de traïdor per desitjar, democràticament i pacíficament, la
llibertat del meu país.

L’Albert Ricart no va veure la
darrera traïció a la seva memòria, al seu sacrifici, a la seva mort. L’Espanya
que el va enviar a morir es desempallegava, 54 anys més tard, d’aquell tros de
la pàtria que a ell li havia costat la vida. I el mateix podríem dir de tants i
tants espanyols que, de grat o per força, van morir per l’espanyolitat del
Marroc, Portugal, Flandes, Mèxic, Cuba o vés a saber quin racó del món.

Paradoxes de la vida: els pobles
que obliden la seva història estan condemnats a repetir-la, diuen. Jo no l’he
oblidat pas, la història, però sembla que els espanyols –si més no, la majoria–
sí que l’han oblidada. I tinc por, sincerament. Mai no utilitzaré la violència
per aconseguir els meus objectius polítics. Mai. Però no tinc tan clar que els
espanyols pensin igual. Avui en dia, a ningú no se li ocorreria titllar de
traïdors, criminals o terroristes personatges com Simón Bolívar, José Martí o
José Rizal, herois (i sovint màrtirs) de la llibertat dels seus països, però
aquests són els qualificatius que Espanya els va dedicar aleshores. Ara ens hem
de sentir dir els mateixos insults per part, precisament, dels que van callar
quan Espanya es va trencar el 1968 o el 1975. No és legal, ens diuen; tampoc no
ho era demanar la llibertat al Perú o Xile i aquest fet va costar la vida a
milers i milers de persones.

Acabo ja amb un parell de
puntualitzacions: El soldat de qui us he parlat abans –en “Franciscu” – era el
meu avi patern i 60 anys després dels fets encara tremolava de por quan
explicava el que havia vist i fet i patit a l’Àfrica. L’Albert Ricart Porta, a
qui els pares i els germans –una de les noies, bessona seva– no van tornar a
veure mai més, era un oncle avi matern. Si algú considera que, com espanyol que
sóc –o em volen fer–, tinc un deute de sang amb la pàtria comuna, es pot
considerar pagat amb el que van patir els meus familiars. Considero que el meu
deure i el de la meva família envers Espanya ja està pagat.

Aquesta entrada del blog la dedico
de tot cor a l’Albert Ricart Porta. Descansi en pau.

La família Ricart-Porta (c. 1915); l’Albert és el de la dreta de tot