Ben Gurion proclamant la independència d’Israel

El passat dimarts 9 d’abril vaig
assistir a la conferència “La creació de l’Estat d’Israel” que va tenir lloc a l’Il·lustre
Col·legi d’Advocats de Barcelona (ICAB). Aquest acte s’emmarca dins del cicle
“Trobades amb la Història” que patrocina
el Col·legi i la revista Historia y Vida.
El conferenciant va ser Lluís Foix, advocat i periodista, exdirector de La Vanguardia i excorresponsal a Londres i Washington, a més de
profund coneixedor de l’Orient Mitjà i, en especial, d’Israel.

Lluís Foix va començar la seva intervenció
insistint en la dificultat d’abordar, en poc més d’una hora, un fet tan i tan
complex com és el naixement –i l’existència, afegiria jo– de l’estat hebreu. La
situació de guerra permanent des de fa més de 60 anys, els problemes que s’arrosseguen
des de fa segles, la intransigència de les posicions d’uns i altres i les
simpaties i antipaties que desperten jueus i palestins fan que qualsevol
aproximació a un tema tan delicat estigui carregat de mines i paranys.

Cal distingir entre poble jueu i estat jueu (o
hebreu), una distinció que sovint oblidem quan parlem i opinem sobre Israel i
els israelians; no caiem (o no hauríem de caure) en aquest error quan parlem
d’Espanya i els espanyols o Alemanya i els alemanys, és a dir, no prenem la
part pel tot ni atribuïm als naturals d’un país els errors, les fòbies o les
antipaties que provoca la política del seu estat.

L’Estat d’Israel neix el 1948, fruit de
la decisió de l’Assemblea General de l’ONU que decideix dividir en dos estats –un per als àrabs, un per als
jueus– el que fins aleshores era un mandat britànic. El procés que culmina amb la
fundació d’Israel havia arrencat, però, molts anys abans: el sionisme, nascut a
finals del segle XIX, era la formulació política del desig ancestral del retorn
a la Terra Promesa i recollia les
aspiracions dels jueus europeus perseguits per segles i segles de pogroms,
discriminacions i expulsions. “Una terra sense poble per a un poble sense terra”,
es deia. Òbviament, això no és del tot cert, ja que el Proper Orient no estava
pas despoblat, però el sionisme va insistir en el retorn a les terres de les
quals havien estat expulsats, terres que en molts casos, sí que estaven
deshabitades o escassament despoblades i, gairebé sempre, poc aprofitades i
abandonades.

La Declaració Balfour (1917)
recollia, per primera vegada, l’acceptació britànica a l’establiment de jueus a
Israel. Malgrat aquest compromís, els britànics mai van afavorir aquesta
instal·lació que, des d’un bon principi, va topar amb l’oposició dels àrabs. L’Holocaust
de 6 milions de jueus als forns crematoris nazis va provocar un allau de
refugiats que havien de creuar tota l’Europa devastada, llançar-se al mar en
vaixells precaris, esquivar les fronteres protegides pels britànics i
enfrontar-se a l’animadversió del àrabs.

La descolonització de la zona i el naixement
d’Israel i Palestina es va produir amb l’empara del dret a l’autodeterminació
consagrat per l’ONU. La proclamació d’independència va anar seguida de la
primera de les guerres que ha conegut la regió. Paradoxalment, el primer
reconeixement diplomàtic del nou estat el va fer l’URSS de Stalin, avançant-se
en unes poques hores als Estats Units. L’estat de guerra s’ha mantingut sempre
latent, agreujant i enverinant els conflictes nacionals, econòmics, polítics i
religiosos de la zona; el punt d’inflexió, probablement, és la Guerra dels 6 dies (1967), quan Israel ocupa Gaza,
Cisjordània i Jerusalem Est.  Per a Lluís
Foix, aquests fets són el germen dels problemes actuals i el moment en què
comença la desafecció de la comunitat mundial. Israel, va reblar, no tindrà pau
sense resoldre el problema dels territoris ocupats el 1967: partidari de la creació
de dos estats, dubta molt que això signifiqui el final dels problemes.

Israel és una anomalia de la Història, va dir. Fundat
per exiliats, enmig del no-res, envoltat d’enemics molt superiors en nombre,
privat de recursos naturals, sense cap altre factor d’unió més que l’instint de
supervivència, Israel va néixer amb un esperit de modernitat i transversalitat
únic a la Història: va ser –i continua sent– l’únic estat
democràtic de la zona, obert a totohom, àrabs inclosos, com una societat igualitària,
no classista i envoltada, fins i tot, de cert alè utòpic i visionari –els quibuts– que van atreure,
des d’un bon principi, joves i intel·lectuals d’arreu del món. La societat
israeliana actual, a més dels àrabs, ha integrat jueus arribats en diferents
onades migratòries sense excessius problemes (o, si més no, amb molts menys del
que es podria esperar): asquenazites, sefardites, falaixes (jueus etíops),
russos, sudamericans, nordafricans, magribins, asiàtics. I un tret realment
admirable és el renaixement d’una llengua, l’hebreu, que havia mort feia segles
i que avui fa d’element aglutinador per a gent procedent de tots els racons del
món.  

“Massa història per a tan poc territori”,
va dir una vegada Shlomo Ben Ami, polític, diplomàtic i escriptor israelià,
exambaixador del seu país a Espanya. I va afegir: “La lliçó que les víctimes
han d’extreure és que l’Holocaust no ens dóna permís per trepitjar creences,
drets i valors”.