Barcelona 1700, d’Albert Garcia Espuche (Ed.
Empúries, Barcelona, 2010) és el retrat, com bé diu el títol, de la Barcelona
de finals del s. XVII i principis del XVIII. Una societat urbana, desenvolupada
econòmicament i culturalment, devota dels seus sants i les seves tradicions i
abocada, alhora, a la diversió, la transgressió i la bona vida. Una ciutat de
nobles i poderosos, és clar, ja que d’ells sempre en queda petja, però també de
menestrals, vídues, mossens, passavolants i tants i tants altres habitants de
la ciutat, l’ofici i les vides dels quals difícilment deixen rastre en els
registres oficials: escudellers, corredors d’orella, velluters, taverners,
corders, apotecaris, sellers. Sortosament, sovint hi ha alguna petita propietat
immobiliària –una caseta, un hort–, unes joies o les eines de l’ofici per
llegar i aquí, en els registres notarials, és d’on s’ha nodrit aquest llibre.

La meticulositat i minuciositat dels notaris –ho apuntaven
absolutament tot, de cases, estances, habitacions, calaixeres i tinells– ens
permet reconstruir amb prodigiosa facilitar el món material d’aquests clients
seus, sovint d’edat avançada, perquè ja se sap que aquestes coses dels
testaments sempre fan una mica de malastrugança. I tothom ho ajorna i ho ajorna
fins que sovint, com veiem a Barcelona
1700, el testament és fa sovint in articulo
mortis, és a dir, quan l’interessat es veu amb un peu a l’altre barri.

Les cròniques escrites, sovint per estrangers, ens parlen
d’una ciutat neta, activa, cruïlla de camins i interessos i dirigida per unes
institucions que, sense poder ser anomenades “democràtiques” en el sentit
contemporani de la paraula, sí que es poden catalogar de participatives i
inclusives. Hi ha una classe mitjana molt activa i laboriosa, que estalvia,
innova i inverteix i que prefigura l’embrió de les revolucions burgeses que ja
s’albiren a l’horitzó. Hi ha les classes altes, passives, més conservadores,
però d’elles se’n parla poc al llibre, ja que el protagonisme recau en aquests
altres barcelonins, humils i senzills aleshores, més coneguts avui gràcies a
treballs de recerca com aquest llibre: Pere Santmartí, llogater de mules; Pau
Bassas, fuster; Arnold de Jager, mercader i cònsol d’Holanda; Isabel Tona,
criada i molts més ens descriuen casa seva, les seves pertinences, les
relacions afectives, comercials i espirituals que estableixen amb el seu entorn
mentre assistim, en primera línia, al batec i la respiració d’una ciutat que no
pot imaginar que veurà escapçada la seva integritat i la seva llibertat a poc
de començat el segle. Una de les primeres mesures dictades per Felip V,  el primer Borbó, serà ordenar l’enderroc de
bona part del barri de la Ribera per construir-hi una fortificació militar, la
Ciutadella; la ciutat enrunada, arranada, és la que se’ns presenta al Born Centre Cultural, el comissari de la qual ha estat, precisament, Albert Garcia
Espuche.

La Barcelona destruïda del 1700