L’Ecce Homo de Borja

Recentment, ha saltat a les
pàgines dels informatius la notícia de la destrossa d’una imatge religiosa del
segle XIX, obra d’Elías García Martínez, que es trobava a l’església de Borja
(Saragossa) després d’una restauració –per anomenar-la d’alguna manera-
maldestra feta per una aficionada amb més bona fe que coneixements tècnics.

No crec que calgui donar més
explicacions perquè l’afer ha estat abastament tractat per periòdics, televisions,
ràdios i s’ha convertit en la riota de mig món, escampat de forma viral per les
xarxes socials. He volgut deixar passar uns quants dies per copsar millor
l’abast del fet, pair millor la notícia i allunyar-me de la resposta ràpida i fàcil
que tanta gent ha fet. Més enllà de la reacció inicial –estupor, incredulitat,
abatiment– passat un cert temps he vist com el tractament que s’ha fet de tot
plegat amb prou feines ha rascat la superfície del problema.

La intervenció en la imatge ha
sigut carn de telenotícies, tertúlies, acudits de barra de bar i, com no, al Facebook
i al Twitter, que n’han fet broma a dojo. Mentiria si digués que, com tantes
altres persones, no he fet barrila d’aquest desafortunat afer. Els retocs
digitals de l’Ecce Homo amb la cara de Paquirrín, Homer Simpson, ET o Carmen de
Mairena són realment ben trobats i divertits i mostren un sa sentit de l’humor
que no hauríem de perdre mai. Però més enllà d’aquests instants inicials, crec
que tos plegats hauríem de fer un esforç d’anàlisi i diagnòstic per saber com
s’ha arribat fins aquest punt. S’hi barregen molts factors: la desídia dels
propietaris de la imatge, la bona fe (de la que empedra el camí que porta a
l’infern, això sí) de la “restauradora”, la demagògia d’unes institucions
públiques que menystenen la cultura i que mai no s’havien preocupat ni poc ni
molt d’aquesta obra i, finalment, la grolleria i la ignorància de tants i tants
opinadors que proposen –tard i malament– restauracions interessades.

Fins aquí,
res de nou. No he afegit res que no s’hagi dit o escrit sobre el tema. Però tot
plegat evidencia que a Espanya (i a Catalunya, no ens enganyem, que en aquest
aspecte no som tan diferents), la cultura té i ha tingut un paper marginal i
secundari. En aquest afer, uns i altres –autors, autoritats responsables, opinió
pública i tutti quanti– han jugat un
paper ben galdós, adient a la consideració subordinada i marginal que sempre
s’ha donat a la cultura. No endebades Espanya és el país del “Muera la inteligencia”
i del “Que inventen ellos”. Ara tothom corre a restaurar, opinar, pontificar i
condemnar però el patrimoni cultural d’aquest racó del món continua sent el
parent pobre, la ventafocs i el destinatari d’escorrialles pressupostàries
(això, amb sort) i el primer sector al qual se li apliquen retallades i
tisorades quan van mal dades. La desídia de l’església catòlica en aquest punt fa
feredat. L’espoli a què s’ha vist sotmès el seu patrimoni és immens. La cosa ve
de lluny, de quan desapareixien talles gòtiques, calzes barrocs o, fins i tot,
claustres romànics sencers que apareixien (amb sort), a qualsevol altre punt
del planeta després de ser venuts pel mossèn de torn. El penúltim episodi va
ser la desaparició del Còdex Calixtí, un manuscrit il·luminat del segle XII únic
al món, que va ser robat de la Catedral de Santiago de Compostel·la per una
persona “de confiança” que portava anys i panys enriquint-se a base de vendre’s
tot el que trobava a la catedral sense que ningú no se n’adonés. Afortunadament,
el Còdex s’ha pogut recuperar però ens queda la certesa de saber que durant
segles, centenars de peces han desaparegut de les nostres ermites, esglésies,
museus i catedrals.

Tampoc no
se’n salva l’administració; la que sigui -central, autonòmica, local- avesada a
menysprear l’art i la cultura en general o a manipular-la en benefici propi
quan li ha interessat, pagant i mantenint obres faraòniques, de façana, a
càrrec de l’artista domesticat o del partit, mentre autors i creadors es moren
de fàstic i les obres i les peces d’art es malmeten per falta de manteniment.

El pitjor
de tot és que els fets de Borja no han servit per encetar una reflexió sobre el
passat, el present i el futur del patrimoni cultural: uns i altres s’han
afanyat a escombrar cap a casa sense entrar en el fons de la qüestió: què volem
i com voler mantenir  i potenciar aquesta
riquesa que, no ho oblidem, no és pas nostra, sinó que la tenim en usdefruit,
llegada pels nostres avantpassats i amb l’obligació de transmetre-la,
inalterada i a poder ser millorada, als nostres fills.

Alguna
cosa va malament quan milers de persones desfilen davant de l’Ecce Homo
restaurat per poder dir “jo hi era” i són incapaços d’acostar-se a la
Col·legiata, al castell de la Suda o a qualsevol de les altres meravelles amb què
compta aquesta localitat aragonesa. Alguna cosa no funciona quan
l’administració i els poders públics s’esquincen amb una mà les vestidures
mentre amb l’altra apugen l’IVA dels productes culturals, condemnant a la desaparició
a bona part de la indústria cultural  i
collant fins l’asfíxia a la resta. I el pitjor de tot: alguna cosa no funciona,
alguna cosa va malament, molt i molt malament, espantosament malament quan la
reacció que aquest fet provoca en la ciutadania és la conyeta, la broma fàcil
i l’acudit groller. Que passats els primers moments d’astorament i confusió, a
hores d’ara encara hi hagi gent que demani conservar la restauració diu poc,
molt poc, de la salut cultural de la nostra societat. Una última dada: els diversos
grups de Facebook que proposen deixar l’Ecce Homo tal com està o que aplaudeixen
la intervenció de la autora del desastre apleguen milers de seguidors. Sense
comentaris.