L’escultura als Herois de 1809

Un fil molt
prim és el que separa un heroi d’un traïdor. Tan i tan prim que, sovint, la
mateixa persona pot ser un heroi per a uns i un traïdor per a uns altres. Els
exemples són nombrosíssims: Nelson Mandela, William Wallace (el famós Braveheart),
Simón Bolívar, el Dalai Lama en l’actualitat… Tot depèn de quin sigui el
bàndol en què lluites i qui sigui el que explica el fet. 

A tocar de la
catedral de Barcelona, just davant del claustre, hi ha una petita placeta que
rep el nom de Garriga i Bachs. Allà, presidint-la, hi ha un monument que ret
homenatge a cinc persones. La seva història està resumida en uns rajols que hi
ha encastats a la paret i us la resumiré breument. 

El 1808, les
tropes de Napoleó entren a la península ibèrica amb la intenció, si més no al
principi, de travessar-la per atacar Portugal, aliada de Gran Bretanya, la gran
potència marítima que en aquells moments estava en guerra amb França. Fins
aquí, res d’estrany: Espanya era aliada de França i la cancelleria espanyola va
pensar que potser podria treure algun profit de la invasió del petit país veí.
Però les intencions de Napoleó eren unes altres –o potser les va canviar sobre
la marxa- i el que havia de ser un simple trànsit es va convertir en una
ocupació. Val a dir que amb el suport d’una part de la població -il·lustrats,
liberals, gent que va pensar que els ideals de la revolució francesa encarnats
per Napoleó podien ajudar Espanya a sortir del seu endarreriment secular.
Bonaparte fins i tot va instal·lar en el tro d’Espanya el seu germà Josep,
conegut des d’un bon principi –potser amb certa maledicència- com Pepe Botella,
per la seva suposada afició al mam. 

L’oposició a l’ocupació
es va estendre ràpidament per tota la península i va esclatar la guerra del
Francès (1808-1814). Catalunya va ser, per qüestions òbvies, el primer
territori a ser envaït i l’últim a ser desallotjat. I aquí entren en escena els
cinc personatges del monument: Joaquín Pou, Juan Gallifa, Salvador Aulet, José
Navarro i Juan Massana. Els dos primers, atesa la seva condició de religiosos,
van tenir el privilegi (sic) de ser
executats al garrot; els altres tres van ser penjats a la forca. Potser
pensareu que no hi ha gaire diferència entre una i altra manera de morir i que,
al capdavall, tan uns com altres van acabar a la fossa. És cert, però la forca
es reservava per als criminals de més baixa estofa i per als delictes més
horribles i això li afegia un estigma, una certa condició d’humiliació i oprobi
que no tenia el garrot. 

Aquests “traïdors”
van ser jutjats i condemnats a mort el 1809 per conspirar contra les noves
autoritats de la ciutat (els francesos i els seus aliats del país, els
afrancesats). A l’hora de complir-se la sentència, però, sembla que el botxí no
es va presentar (o no n’hi havia, vés a saber) i es va recórrer a dos presos, a
qui es va prometre l’indult a canvi de fer la feina. Un cop enllestida, van ser
alliberats i van marxar de la ciutat, però van ser seguits i capturats a
Martorell, en zona no controlada pels francesos, i executats a Tarragona. Poc
els va durar l’alegria a aquests presos-botxins! Tres “traïdors” més –Pedro
Lastortras, Julián Portet i Ramon Mas- que havien tocat a sometent des de la
catedral per impedir l’execució, van ser capturats i executats també. Paradoxalment,
no estan representats a l’escultura tot i que el seus noms sí que apareixen a
la làpida commemorativa.

Quan es gira la
truita i canvia novament el règim, amb la derrota de Napoleó i els seus aliats
peninsulars, aquests “traïdors”, que havien estat enterrats en una fossa
comuna, van ser rehabilitats i traslladats i enterrats al claustre de la
catedral. S’havien convertit en uns herois!

L’escultura de
bronze, feta entre 1929 i 1941, és obra de Josep Llimona; el relleu d’alabastre
que representa dos àngels victoriosos és de Vicenç Navarro i l’enrajolat
ceràmic és una reproducció d’uns gravats de 1815 de Bonaventura Planella.

El nom de la
placeta –Garriga i Bachs- correspon al regidor de l’ajuntament que va donar
impuls a la idea del monument i que va fer donació dels terrenys per a
construir-lo. Els cinc personatges, a més d’estar representats en l’escultura,
tenen sengles carrers dedicats amb els seus noms, tots al voltant de la Via
Laietana. 

Josep I Bonaparte, Pepe Botella