La Bugadera del Park Güell

Els meus estudis universitaris van consistir en una
llicenciatura en Geografia i Història i em vaig especialitzar en prehistòria i
història antiga. Potser per això, quan vaig veure l’escultura de la Bugadera al Park
Güell, la primera imatge que em va venir al cap va ser les d’unes figuretes
molt semblants pertanyents a la cultura minoica o cretenca, una cultura prehel·lenística desenvolupada a Creta entre els anys 3000 i
1200 aC. Pren el nom del rei Minos, relacionat amb la llegenda del Minotaure,
un monstre amb cos d’home i cap de toro, fill de la unió entre Pasífae i un
toro.

La característica principal de la civilització minoica són
els seus palaus, envoltats de tota una sèrie d’edificacions (magatzems,
dipòsits, cambres de tota mena, etc.) Els més importants són els de Cnossos,
Mallia, Zakros, Faistos i Hagia Triada. El primer sembla que va actuar, si més
no durant un cert temps, com a capital de l’illa. La posició estratègica de
Creta, al bell mig del Mediterrani i cruïlla entre Europa i el nord d’Àfrica i
entre Orient i Occident, va estimular el seu desenvolupament, fins al punt de
convertir l’illa en una potència comercial que basava la seva força en la seva
puixança naval (talassocràcia). Cap el 1625 aC. aproximadament, l’erupció del
volcà de l’illa de Thera (l’actual Santorini), situada a 100 km de Creta, va
provocar una sèrie de terratrèmols i tsunamis que van destruir bona part dels
palaus i van enfonsar l’economia cretenca. Alguns autors relacionen el mite de
l’Atlàntida amb aquest fet. 

Figuretes minoïques

Sabem molt poc de la civilització minoica; creiem que
s’organitzava de forma comunal, que no era especialment bel·licista i que la
dona hi tenia un paper (sembla) bastant similar al de l’home o, si més no, això
sembla desprendre’s de la iconografia artística que ens ha arribat. Destaquen
sobre tot els frescos, amb escenes de la vida quotidiana: processons, ofrenes
rituals, danses, jocs (o lluites) amb toros, etc.

En les fotos que adjunto, crec que la semblança entre
aquestes figuretes minoiques i l’escultura de la Bugadera és força clara. Una
casualitat, evidentment. Sembla que la Bugadera hauria rebut aquest nom pel fet
que, antigament, portava a la mà una pala per picar i estovar la roba, talment
com ho feien, fa anys i panys, les nostres besàvies. Alguns autors, però,
relacionen aquesta escultura amb una germana maçona que porta un cistell de
pomes i basen aquesta hipòtesi en la semblança d’aquesta escultura amb dibuixos
i fotografies dels voltants de 1900 en què apareixen “germanes” amb el mandil o
davantal, els cabells recollits i una pala per escampar el guix.

Fins a finals del segle XIX, l’accés
de les dones a la maçoneria estava prohibit, ja que s’exigia “ser un ésser
lliure” i les dones no ho eren pas (depenien del pare, el marit, el fill…).
Cap a mitjan segle XVIII, però, ja s’havia creat la Maçoneria d’Adopció o de
Dames, en què les dones podien iniciar-se en la maçoneria, sempre, això sí, sota la
supervisió i control d’una lògia masculina.

La cerimònia d’iniciació en una
lògia femenina era diferent a la dels homes i en la seva s’escenificaven “els
misteris de la femineïtat” tot i que també s’emprava la Bíblia com a
referència. Els rituals d’iniciació femenina no es basaven tant en el sistema
simbòlic constructiu com en temes propis relacionats amb la Torre de Babel,
l’Edèn, i la serp, la temptació i la poma.

A Catalunya, les primeres lògies
femenines es van crear cap el 1872, durant el Sexenni Democràtic (1868-1874).
En l’actualitat, a Barcelona hi ha la seu estatal de la Gran Lògia Femenina d’Espanya.

Fresc dels toros al palau de Cnossos