La notícia de què us parlaré ha passat gairebé
desapercebuda per al gran públic però de ben segur que no ha deixat indiferents
els diferents col·lectius al·ludits: Una empresa de Barcelona organitza
recorreguts turístics per la ciutat portats per persones sense sostre i en risc
d’exclusió social. La publicitat que d’aquestes rutes en fa l’empresa
organitzadora és que “és gent preparada però que en un moment determinat de la
seva vida s’ha vist obligada a viure al carrer per diverses circumstàncies” i “que
així se’ls pot proporcionar llocs de treball”. Afegeix que “els dos primers
guies són el Juan Carlos, un antic treballador d’una empresa química, i el
Francisco, un artista plàstic que porta quatre anys vivint a Barcelona” que,
això sí, hauran d’anar acompanyats d’un traductor perquè “no dominen l’anglès”.
Als guies se’ls ha estat formant “durant les últimes setmanes”. 

La iniciativa, a primera vista, pot semblar molt
engrescadora: s’ajuda a persones en risc d’exclusió social, es creen llocs de
treball, es potencia el sector turístic i tranquil·litza les nostres consciències,
a més. Però el rerefons és profundament torbador. Quina mena de respecte tenim
per cultura si la posem en mans de gent sense cap mena de formació? ¿Creem
llocs de treball de baixa qualificació i sou migrat a canvi de deixar sense
feina gent amb carreres universitàries, coneixements d’idiomes i amb els
estudis oficials de turisme? ¿No està prou maltractat el sector de la cultura i
el turisme com per rebentar-lo encara més manipulant gent sense recursos? De
debò algú pot creure que una carrera universitària pot ser substituïda per un
curset fet a corre cuita d’un parell de mesos?

La notícia hauria aixecat una gran polseguera si,
en lloc de dedicar aquests “sense sostre” a la cultura i el turisme, els
haguessin dedicat a altres ocupacions. Posats a fer demagògia, ¿per què no
se’ls posa a treballar d’advocats, metges, mestres o policies? Tant se val si
no tenen la formació adient! Són “sense sostre” i tenen dret a guanyar-se la
vida, no? ¿Confiaríem la nostra defensa legal davant d’un tribunal al Juan
Carlos? ¿Deixaríem que el Francisco impartís les matemàtiques o la química als
nostres fills? ¿Ens posaríem en mans de qualsevol d’ells si estiguéssim
malalts? Òbviament, la resposta és que no. Acudiríem sempre, sempre, a
un advocat, un mestre o un metge. Aleshores, ¿per què no ho fem quan es tracta
de la cultura? 

El que s’amaga darrere d’aquest fet és un profund
menyspreu envers la cultura. Tot s’hi val, a ningú no sembla importar-li. Com
que no n’hi havia prou amb la clatellada del 21% d’IVA de museus i
teatres, ni amb la sagnia de les còpies pirates i les descàrregues il·legals de llibres i DVD,
ni amb la nefasta política cultural de dretes i esquerres –nacionals o
estatals, tant li fa–, ara, a més, haurem d’empassar-nos aquest nou cas d’intrusisme.
Això sí, molt ben intencionat i políticament correcte, només faltaria.