L’entrada del carrer Olot

He volgut posar, a propòsit, l’adjectiu “nou” davant del
Park Güell, per un motiu obvi. I és que l’actual Park no té gran cosa a veure
amb el que coneixíem. Des de finals de l’any passat, cal pagar per entrar-hi i,
a més, fer una reserva prèvia. Aquest fet va provocar, en el seu moment, certa
polèmica pel fet que algunes persones van creure que es privatitzava el Park o
que se n’impedia l’accés als barcelonins. Afortunadament, l’alarma era
infundada; els veïns del Park hi poden accedir lliurement, els alumnes de les
escoles properes i els seus familiars tenen un carnet de lliure accés i la
resta de barcelonins només han de registrar-se en una llista per tenir una
entrada gratis. La zona acotada és la monumental, la qual cosa vol dir que l’accés
a la resta del Park és totalment lliure.

Des d’un primer moment, jo em vaig posicionar a favor
d’aquesta mesura reguladora per diversos motius:

– Perquè restringint l’accés de públic es protegeix aquest
monument que, recordem-ho, és Patrimoni de la Humanitat des de 1984. La pressió
humana sobre el Park havia arribat a un extrem insostenible: no hi ha monument
capaç de suportar la visita de 30.000 persones diàriament.

– Perquè el manteniment del Park corria, íntegrament, a
càrrec dels barcelonins. I els que no pagaven res, paradoxalment, eren els
usuaris, és a dir, els turistes que el visitaven. Aquesta situació contrastava
amb la que és habitual a qualsevol altre lloc, on per visitar un monument cal
pagar. Ara, en canvi, el Park resulta gratis per als barcelonins i es manté amb
els ingressos generats pel turisme.

– Perquè la restricció de visitants ha permès posar una mica
d’ordre a l’interior del Park: s’han acabat els carteristes, els venedors
ambulants, les molèsties als veïns i la massificació. Per motius de feina, he
passat molt de temps visitant assíduament el Park i puc donar fe que el Park
feia pena, molta pena: gentada que amb prou feines es podia moure, “souvenirs”
arnats fora de lloc i temps (toros i “bailaoras” de trencadís!), corredisses
constants de venedors i carteristes quan s’acostava la policia, músics que
“executaven” la música més que interpretar-la… Recordo un cop en què, mentre
em trobava a la zona de jocs, envoltat de criatures de 4 i 5 anys que jugaven
tranquil·lament, se’ns van tirar a sobre, literalment, una dotzena i mitja de
venedors que van acabar fent-nos fora de l’espai per tal d’amagar la seva
mercaderia. Encara em sembla veure la cara d’esglai de la canalla, sorpresa i
atemorida davant d’aquella invasió del seu espai. Afortunadament, tot això s’ha
acabat. 

Passats uns mesos, la mesura presa per l’ajuntament s’ha
revelat, des del meu punt vista com a molt encertada. No sóc capaç de veure-hi
cap inconvenient, mentre que els avantatges són evidents. S’ha acabat el descontrol
de públic i visitants, el Park genera els seus propis ingressos i preservem per
a les generacions futures una obra mestra del art mundial. Hem salvat el Park Güell abans que morís d’èxit!

Una imatge insòlita: un Park gairebé buit en hora punta!

Nous panells de senyalització