He parlat, altres vegades, de les grans satisfaccions que em
proporciona la meva feina: el fet de treballar en el que m’agrada, el contacte
amb llibres, els descobriments literaris, les investigacions i els
descobriments de tota mena, el tracte amb amics i clients… Avui, he
d’afegir-ne una altra; fer la meva feina amb el públic més exigent i més agraït
que es pugui imaginar: l’infantil. I sí, a més, aquest públic el formen els
Castanyers (primer de primària) ,de l’Escola Turó del Cargol, és a dir, la
classe del meu fill M., ja us podeu imaginar la meva felicitat. Són molts els
pares de l’escola que, d’una manera o altra aporten, el seu granet de sorra per
tal de completar, amb la seva col·laboració desinteressada, la feina –la gran
feina– que fan els mestres. Vaig pensar que adaptar una de les meves rutes a
les especials característiques dels menuts podria ser-los d’ajuda. 

Així doncs, el passat 2 d’abril de 2014, un il·lusionat grup
de nois i noies de 6-7 anys, junt amb les seves mestres i acompanyants, i un
nerviós guia –jo– vàrem fer una passejada pel Park Güell durant més d’una hora
i mitja, en què vam repassar molts conceptes ja vistos a classe –colors,
formes, materials, figures geomètriques, etc.– mentre en descobríem d’altres i
aprofitàvem, tots plegats, per jugar a buscar els animals que s’amaguen en mil
i un racons de la genial obra de Gaudí: elefants, lleons, cavallets i estrelles
de mar, galls, pops, cignes, àguiles, crancs, serps, coloms i molts altres.

Deia abans que l’infantil és el públic més exigent i també
el més agraït. Ho saben –ho sabem– bé mestres, actors, cantants, guies. Exigent
perquè volen de tu el 100% de les teves capacitats i facultats i, fins i tot en
aquest cas, si el que els ofereixes no els agrada o no els interessa, deixen
d’atendre’t i escoltar-te. I agraït perquè, sense vergonyes ni frens
emocionals, et demostren amb aplaudiments, abraçades i crits el seu entusiasme
i aprovació. Hi ha millor retribució que el somriure enjogassat i satisfet d’un
nen? Jo no en conec cap.