El pailebot Santa Eulàlia

El
Museu Marítim de Barcelona, a més de les seves instal·lacions a les Drassanes,
manté en actiu diverses embarcacions històriques, en l’espai anomenat
“L’extensió a l’aigua”, que, en algun cas, es van rescatar de l’oblit i l’abandonament.
És el cas del pailebot Santa Eulàlia, el bot de pràctics Pòl·lux, el veler de
regates Drac, el llagut Lola i la barca de passeig Patapum. Sovint, després de
recollir la informació històrica i tècnica dels diversos vaixells, s’escometia
la tasca de reconstrucció i restauració per tal de retornar-los l’aspecte
original. És una feina que permet recuperar una part de la nostra memòria i de
la cultura i la història marítimes i que impedeix que s’oblidin tècniques
constructives, oficis i pràctiques de navegació.

Amb el capità

A
la Mediterrània, el terme pailebot feia referència als velers de mig tonatge
els arbres dels quals tenien tots la mateixa alçada i només anaven aparellats
amb veles de tall. Generalment, tenien dos o tres pals i un aparell veler molt
senzill, que no requeria enfilar-se als pals, la qual cosa els dotava d’una
gran maniobrabilitat i facilitava el seu maneig per un reduït nombre de
mariners. Van gaudir d’una gran popularitat a principis del segle XX com a
mitjà de transport econòmic i es van fer servir per a la navegació de
cabotatge; en alguns casos, se’ls hi van incorporar motors, la qual cosa
implicava reduir o eliminar el velam. A la dècada dels seixanta, però, van
començar a desaparèixer per la dura competència d’altres vaixells, més
rendibles econòmicament.

Al timó de la nau

El
Santa Eulàlia és un veler de tres pals i 12 veles, que desplaça 215 tones, amb
una eslora de 47 m (si hi incloem el bauprès i la botavara), una mànega de 8,5
m, un calat de 4,05 m i una tripulació de 5 mariners a les ordres d’un oficial,
el capità. En l’actualitat, està amarrat al Moll de la Fusta del port de
Barcelona i es pot visitar. Va ser avarat el 1919 a Torrevella (Alacant) i al
llarg de la seva vida va canviar diverses vegades de nom (Carmen Flores, Puerto
de Palma, Cala Sant Vicenç, Sayremar Uno) i d’ocupació (transport de
mercaderies, de passatgers, treballs submarins i de salvament, fins i tot de
contraban). També va arribar a creuar l’Atlàntic en dues ocasions.

Aspecte de la coberta

El
1997, el Museu el va adquirir en subhasta i poc després van començar els
treballs de restauració i reconstrucció que van ser fidels a l’aspecte
original, tot i que en algun cas, com a l’arboradura i l’eixàrcia, es van fer
de bell nou. Es va avarar novament amb el nom de la santa que és copatrona de
Barcelona, convertint-se en el vaixell insígnia del museu i en una eina
divulgativa i pedagògica molt important, ja que no només presta serveis als
ciutadans de Barcelona sinó que exerceix un paper d’ambaixador de la ciutat en
les seves navegacions per la Mediterrània i l’Atlàntic. El 2001, el Govern de
la Generalitat el va declarar Bé Cultural d’Interès Nacional.

Arboradura i velam

El
passat dissabte 18 d’octubre, vam gaudir d’un matí de navegació a bord d’aquest
pailebot aprofitant el fet que, periòdicament, surt a navegar amb els amics i clients
del Museu Marítim de Barcelona. Va ser un dia de sol i bon vent que ens va permetre fruir de
la navegació al vell estil, a vela i amb calma, col·laborant en les tasques
d’hissar les veles i posar-nos al timó de la nau. La llista d’espera és una
mica llarga però paga la pena. Són 3 hores molt ben aprofitades, en què es
navega fins a Sant Adrià de Besòs mentre es contempla, des d’una perspectiva
nova i insòlita, tota la façana marítima de Barcelona.

Una visió nova de Barcelona