L’escriptor s’atura en sec al replà del
penúltim pis de l’hotel on s’allotja. Amb prou feines ha tingut temps de pitjar
el botó que cridarà l’ascensor quan una mà l’ha engrapat pel colze. Una dona
s’ha interposat entre ell i l’ascensor. La primera ullada li fa arrufar el nas.
La dona és lletja, ordinària, duu els cabells despentinats, esclops i mitjons i
una mena de bata de feinejar de color blau fosc. L’envolta una forta olor a
desinfectant, a lleixiu, realment desagradable. És obvi que és la dona de fer
feines. L’escriptor intueix, no sap ben bé per què, que aquella trobada serà
diferent a qualsevol altra.

– Sóc la seva més gran admiradora! Tinc tots
els seus llibres, els recomano sempre a les meves amigues!

L’escriptor famós intenta fer un posat
amable. El seu agent literari li ha demanat, li ha exigit gairebé, que moderi
la seva antipatia. L’escriptor és famós, però no tant com per permetre’s
enemistar-se a tort i a dret amb el públic, amb els potencials compradors. Al
capdavall, el públic és el que li dóna de menjar. No és que sigui antipàtic, i
ara! pensa ell, és que no suporta la gent… la gent com la que ara té al
davant: cridanera, vulgar, que no respecta la seva privacitat.

L’escriptor famós -però no tant- decideix
fer el cor fort. El peatge de la fama, en diu el seu agent literari.

– Ai! quan expliqui al meu home que me l’he
trobat! Quina llàstima no tenir algun dels seus llibres aquí. Li demanaria que
me’l dediqués. I un autògraf? Me’n podria donar un? Senyor, quins nervis! No
portarà pas una foto seva? No, esclar, que ximpleta sóc! Quines coses de
demanar, oi? Ja ho tinc! Ens farem una foto amb el mòbil!

La dona xerra i xerra, gesticula sense parar
amb una mà mentre amb l’altra no deixa de subjectar l’escriptor pel colze.
L’escriptor famós -però no tant com a ell li agradaria-  comença a impacientar-se. Just en aquell
moment, se sent el soroll que anuncia l’arribada de l’ascensor. En obrir-se les
portes, descobreix a l’interior que l’única viatgera és la rossa espaterrant
amb qui va estar flirtejant el vespre anterior al bar de l’hotel. La cosa
prometia, sens dubte. Una ineludible cita amb uns quants crítics va posposar el
que l’escriptor famós creia que havia de ser una bona revolcada. La rossa
espaterrant s’hi estava posant d’allò més bé quan, a instàncies del seu agent
literari, va haver de deixar-ho córrer. Potser hauria de canviar d’agent,
pensa. I ara, la rossa espaterrant és aquí un altre cop, a dos metres escassos,
sola en l’ascensor que els hauria de dur, junts, vés a saber on.

La rossa espaterrant també l’ha vist. El
primer gest és de sorpresa. Després, arronsa una mica els llavis molsuts i
sacseja els llargs cabells amb un moviment de cap que a l’escriptor famós li
sembla extraordinàriament excitant. La rossa espaterrant i descaradament
provocadora fa un pas enrere, com invitant-lo a entrar. La mirada que li
dirigeix l’invita a moltes coses més, pensa l’escriptor.

– Esperi, esperi, que amb aquests aparells
moderns jo no m’aclaro mai- l’interromp la dona de fer feines, que s’interposa
entre l’escriptor famós i l’objecte del seu desig. La dona de fer feines
grapeja amb poca traça un mòbil, dubta, s’enfada amb si mateixa però no és mou
del pas ni sembla adonar-se que està fent empipar –i molt!- l’escriptor.

La rossa espaterrant fa un gest de
contrarietat. És obvi que ha sigut l’escriptor qui ha cridat l’ascensor. Així
doncs, a què espera? Després de tot el que es van insinuar ahir, del que
s’estan explicant l’un a l’altra amb aquest joc de mirades que es creuen, a què
espera?

El soroll que avisa de la partida de
l’ascensor treu a tots tres del seus pensaments. La rossa espaterrant desvia la
mirada i creua els braços sobre el pit, en un gest instintiu de defensa i
rebuig; la dona de fer feines encerta, finalment, a fer la foto que ha
d’immortalitzar la trobada amb l’escriptor famós; l’escriptor, per la seva
banda, veu amb desesperació com les portes es tanquen mentre ell es queda allà,
palplantat, aguantant la xerrameca d’una vella xarona.

– Ai, quan ensenyi les fotos a les meves
amigues! Es moriran d’enveja!

“Tu t’hauries de morir, bruixa fastigosa”,
pensa l’escriptor mentre una mirada assassina apareix als seus ulls. La porta
es tanca davant dels seus nassos i la rossa espaterrant desapareix de la seva
vista. 

La dona de fer feines segueix xerrant,
grapejant-lo, fent fotos, totalment aliena al daltabaix emocional i anímic que
ha provocat en l’escriptor famós. Ell, per la seva banda, resta mut, astorat,
mirant esmaperdut una porta que ha tancat, darrere seu, el que prometia ser una
apassionant vetllada. Dins seu, però, va creixent la fúria, un odi intens, una
ràbia sorda envers la dona de fer feines que segueix i segueix parlant, segueix
i segueix fent fotos, segueix i segueix grapejant-lo.

Just en el 
moment en què l’escriptor famós -però no tant com hauria de ser-ho- és a
punt d’abraonar-se sobre la dona de fer feines i escanyar-la allà mateix, un
xiulet com de fuet mecànic seguit d’una remor eixordadora i un gran
terrabastall els fa emmudir. El soroll ve de l’ascensor i durant uns breus
instants l’escriptor i la dona de fer feines es queden mirant fixament la
porta, darrere de la qual sembla haver esclatat una bomba. Una sirena d’alarma
i uns crits llunyans els fan reaccionar novament. Ella es fa fonedissa passadís
enllà: ha comprès immediatament que, sigui el que sigui el que ha passat, no té
res a veure amb les seves funcions i obligacions i que, per tant, farà millor
de no barrejar-s’hi. Ell, en canvi, es llança com un esperitat escales avall.

Quan arriba al vestíbul, tot és ple de pols,
crits i corredisses. La porta de l’ascensor està esbotzada i al seu voltant
s’hi arraïmen mitja dotzena de curiosos. L’escriptor es fa un lloc a primera
fila a cops de colze i aleshores s’adóna del que realment ha passat: l’ascensor
s’ha desplomat i ha caigut a pes 7 o 8 pisos. L’impacte ha sigut brutal i
l’ascensor i tot el que l’ascensor transportava s’ha estavellat contra el
terra.

La primera cosa que l’escriptor veu és un
manyoc de massa encefàlica que regalima del cervell d’un home gran, estès als
seus peus. Devia pujar a l’ascensor en el seu trajecte descendent, dedueix. Després,
els ulls de l’escriptor descobreixen unes cames grotescament retorçades.
Resseguint-les, identifica la rossa, que d’espaterrant ha passat a espaterrada.
Una glopada amarga li puja des de la boca de l’estómac però aconsegueix
aturar-la. Però quan s’adóna que ell podria haver-se afegit al desastre,
perboca a cor que vols, allà mateix, a sobre d’un ficus de plàstic que hi ha en
un racó. La gent està massa enfeinada corrent amunt i avall, donant i rebent
ordres, tafanejant i especulant com per preocupar-se, pensen, per un esperit
feble que no suporta la sang. Només l’escriptor famós sap exactament el que ha
passat, el que li ha passat a ell i un calfred glaçat li recorre tota
l’espinada mentre s’asseu en un sofà a tocar del ficus.

Ha estat tan a prop! Ha anat de tan poc! El
cor de l’escriptor està desbocat, el pols se li accelera, té les temples a punt
d’esclatar. S’ha salvat per ben poc! Per ben, ben, ben, ben poc! I és aleshores
quan recorda com i qui l’ha –involuntàriament- salvat: la dona de fer feines.
Durant uns minuts ha desaparegut dels seus pensaments tan ràpidament com ha
aparegut. Ara hi retorna amb una força que el deixa aclaparat. La bruixa,
l’aixafaguitarres, l’esguerraplans li ha salvat la vida. Amb la seva
insistència i la seva maleducació, amb la seva incompetència per traginar el
mòbil i la seva tafaneria, la vella l’ha salvat d’una mort segura. 

L’envaeix un ennuegador sentiment de vergonya.
Uns instants abans hauria assassinat la dona; ara, en canvi, assassinaria per
ella. Bé, pensa l’escriptor: “Assassinar” no és exactament la paraula. Com
podria l’escriptor famós agrair a la dona el que ha fet per ell? Rebutja
immediatament, amb un xic d’orgull i un molt de vergonya, d’anar-la a buscar i
agrair-li en persona la seva intervenció providencial. Tampoc no cal fer-ne un
gra massa, es diu. I doncs?

Ja ho té! En farà una narració, escriurà un
conte a partir de la seva experiència. Quin millor pagament per a la vella
idiota –perdó, per a la seva salvadora- que esdevenir la protagonista d’una
narració de l’escriptor famós?

No s’ho repensa més i comença a teixir,
mentalment, el que ha de ser un nou conte. Res de ficcions, res d’invencions: serà
una narració basada en un fet real, autobiogràfic. Res millor per arribar als
budells i als cervells dels lectors, pensa l’escriptor famós.

…………………………………

…………………………………

…………………………………

…………………………………

L’escriptor
s’atura en sec al replà del penúltim pis de l’hotel on s’allotja. Amb prou
feines ha tingut temps de pitjar el botó que cridarà l’ascensor quan una
lleugera pressió sobre el seu colze l’obliga a aturar-se. Una dona s’ha
interposat entre ell i l’ascensor. La primera ullada el deixa gairebé sense
respiració. La dona és una bellesa rossa, amb una llarga cabellera que corona
un cos espectacular. Va vestida amb elègancia i l’envolta una aroma embriagadora,
producte sens dubte d’un perfum car i exclusiu. És obvi que és una dona amb
classe. L’escriptor intueix, no sap ben bé per què, que aquella trobada serà
diferent a qualsevol altra.