Qualsevol que hagi visitat el claustre de la catedral de Barcelona haurà pogut observar un detall curiós, que no passa inadvertit: la presència d’unes oques que campen al seu aire en un recinte tancat, amb bassa d’aigua inclosa. La primera reacció és de sorpresa. Què hi fan aquests animals en un lloc sagrat, al costat de tombes, relíquies, crucifixos i despulles de pròcers? 

La resposta passa per retrocedir uns quants segles en la història, fins a finals del segle III, en què una noieta de tretze anys, filla de la vila de Sarrià, decideix acostar-se fins a Barcelona i provar de convèncer Dacià, el governador romà, d’aturar les persecucions contra els cristians que ha ordenat l’emperador Dioclecià. L’empresa no va tenir gens d’èxit -una marreca de tretze anys renyant tot un militar romà, us ho imagineu?- i va acabar com el rosari de l’aurora: Eulàlia -així es deia la noia- va patir tretze turments, tants com anys tenia, cadascun més esgarrifós que l’anterior. Gràcies a la intercessió divina, els va entomar amb determinació i sense defallir. Finalment, va ser condemnada a morir en una creu en forma d’aspa (forma coneguda com a creu de sant Andreu o de santa Eulàlia precisament per aquest motiu). 

Fins aquí, la llegenda. Avui sabem, però, que aquesta narració és una versió local de la de santa Eulàlia de Mèrida, a partir de la qual s’hauria originat una còpia o desdoblament, fet molt habitual durant l’Edat Mitjana. Ni tan sols estem segurs que fos filla de Sarrià i el més probable és que tot plegat sigui una invenció molts segles posterior, en què la credulitat i la religiositat de la gent eren manipulades amb finalitats político-religioses; les seves restes van ser miraculosament descobertes a finals del segle IX, 500 anys després, per tant, de la seva mort.

Tanmateix, Barcelona es va fer seves la vida i miracles de la “ben parlada” (que és el que significa Eulàlia en grec) fins al punt de convertir-la en patrona de la ciutat; de fet, la Mare de Déu de la Mercè només ho és de la diòcesi i Eulàlia de la ciutat sencera. També són molts els indrets de la ciutat que rivalitzen en atribuir-se lligams amb la santa: a Sarrià presumeixen de ser-ne el lloc de naixement, concretament al Desert, i de conservar encara l’anomenat “cavalcador de santa Eulàlia” (un marxapeu per ajudar a pujar a cavall), un bloc de pedra que actualment es conserva davant l’església dels caputxins de la plaça Fra Eloi de Bianya i que hauria format part d’una capella o convent dedicat a la santa, destruïts durant la desamortització de 1835. A la Baixada de santa Eulàlia, a tocar del carrer de Banys Nous, hauria tingut lloc un dels turments més sàdics, consistent a introduir la noia en una bóta plena de vidres i ferros tallants i llançar-la pendent avall. Potser per això, el gremi de boters la va convertir en la seva patrona. El lloc de la seva mort se’l disputen el Pla de la Boqueria i la plaça del Pedró, llocs en què hi ha recordatoris d’aquest fet en forma d’estàtues i imatges. I el carrer del Bisbe, el més important de la ciutat durant segles, es va dir de santa Eulàlia fins al 1423; la porta del claustre de la catedral que dóna a aquest carrer està decorada amb una imatge de la santa. Tanta és la seva importància que fins i tot se li va dedicar la catedral, el nom oficial de la qual és catedral de la Santa Creu i Santa Eulàlia, alhora que li serveix de lloc d’etern repòs, atès que a la cripta s’hi conserven les seves restes.

I les oques, què hi pinten en tot això? Si reprenem el fil de la llegenda, aquesta ens diu que Eulàlia hauria tingut cura d’unes oques a casa seva. Com a recordatori i homenatge, i a la vista de tots els antecedents esmentats, al claustre hi ha, de manera permanent, tretze oques blanques: tretze, per la seva edat i els turments que va patir, i blanques, com a símbol de puresa. A més, és possible que en aquesta consideració d’animal sagrat i lligat a la deïtat hi influeixi el fet que en el món romà les oques gaudien d’una elevada consideració ja que, cap el 390 aC, els seus crits -i no els dels gossos!- van alertar els romans de l’assalt dels gals que assetjaven la ciutat, fet que va fer fracassar l’atac. 

La pròxima vegada que visiteu el claustre, podeu comptar-les: sempre n’hi ha tretze! I si alguna vegada n’hi ha dotze és perquè una ha mort; sembla que introduir-ne només una de nova no és aconsellable ja que les altres l’ataquen, motiu pel qual s’acostuma a esperar a que en mori una altra o, millor encara, introduir-les de dos en dos.